El nostre món d’ahir
De vegades l’escriptura flueix; d’altres, com en aquesta ocasió, em fa por no saber plasmar exactament les idees que se m’acumulen.
Arran dels atemptats del novembre a París, vaig escriure un article difícil titulat “El dret penal de l’enemic”. Avui no només subscric el que hi exposava sinó que cada cop augmenta més la sensació que estem entrant en alguna cosa que s’assembla massa a una guerra desconeguda.
Sempre m’ha agradat la manera com Stefan Zweig explica en el seu llibre El món d’ahir. Memòries d’un europeu el sentit de la terrible pèrdua que va significar per a la gent del continent l’absència de seguretat. I, així, d’abans de la Primera Guerra Mundial diu: “Tot era al seu lloc, cada família tenia un pressupost i sabia quant havia de gastar en habitatge i menjar, en les vacances d’estiu i en l’ostentació, sense oblidar una petita reserva per a imprevistos. Qui tenia una casa la considerava una llar segura per als fills i els néts. En aquell vast imperi, tot ocupava el seu lloc ferm i immutable. Ningú no creia en les guerres, les revolucions ni les subversions. Tot allò que era radical i violent semblava impossible en aquella era de la raó...”
Jo, que vinc d’un moment similar, entenc molt bé el que volia dir. La meva és la primera generació que no ha viscut una guerra, ni tan sols una postguerra. L’habitatge, encara que amb matisos i diferències, era un lloc segur. No calia ser propietari per tenir una casa, els contractes de lloguer eren indefinits i, així, era força general que les persones la sentissin com a pròpia. Val a dir que per a una dona el fet de tenir estudis universitaris encara era una certa cursa d’obstacles, però, un cop tenies la titulació, el fantasma de l’atur era gairebé inexistent. El món laboral estava basat en la confiança i en la permanència, i es premiava l’antiguitat. Fins i tot el matrimoni també era per a tota la vida... Vam créixer en un món sense llibertats, però aparentment segur.
Aquest món nostre que a Europa va néixer després de la Segona Guerra Mundial (a casa nostra, per raons òbvies, una mica més tard) va prendre com a senyal d’identitat l’anomenat estat del benestar social i la defensa dels drets econòmics socials i culturals, que van marcar un clar segell d’identitat europeu. No en va Karl Popper reconeixia el 1956 que en cap altre moment ni enlloc més les persones no havien estat tan respectades com aleshores. De la mateixa manera, mai abans els drets ni la dignitat humana no havien estat tan assumits, especialment si es tractava de protegir els menys afortunats.
Però terrorisme i immigracions han arribat de bracet en tan sols sis mesos i són dues cares d’una mateixa moneda. Aquest estiu assistíem dia sí, dia també, a terribles escenes de refugiats fugint de les guerres que nosaltres mateixos hem alimentat. La seva única decisió era viure o morir, no tenien altra opció i, tot i així, desgraciadament molts van trobar la mort pel camí.
Com també la van trobar recentment altres víctimes a París i a Brussel·les amb només tres mesos de diferència i sense cap altra explicació que crear pànic, alarmar, exhibir una força entre dos mons que es presenten com a enfrontats. “No és guerra de territori”, es diu, és tan sols un conflicte ideològic. I què va ser la guerra dels nazis, sinó també ideològica? Què se’n va fer de les teories de la neteja ètnica? ¿No eren tan alemanys els jueus com els nazis des del punt de vista de la nacionalitat? ¿No vivien a les mateixes poblacions i els seus fills assistien a les mateixes escoles?
Aquests dies alguns hem defensat que ens sentim orgullosos del que havíem construït a Europa, especialment pel que fa a drets i a llibertats, i que l’amenaça terrorista no ens podia portar a una important restricció de les garanties amb la intenció de defensar la seguretat. També hem assistit atònits a les propostes de devolucions massives i als últims acords de la UE en matèria d’emigració. Per això, més enllà del “bonisme”, haurem d’acceptar que estem entrant en un altre món en què aquest difícil equilibri es veurà cada cop més qüestionat.
D’entrada, Europa no podrà seguir mantenint el principi de subsidiarietat en matèria de seguretat. Caldrà afrontar la necessitat de renunciar a l’anomenada seguretat nacional en favor d’una seguretat europea compartida (en matèria d’informació, procediments, imputacions i decisions policials, processals i judicials). També caldrà harmonitzar tant la política exterior a Síria, l’Afganistan, l’Iraq o altres països com les bases d’una política d’immigració comuna europea. En quant de temps? Amb els partits d’extrema dreta trepitjant-nos els talons...
En fi, no voldria ser pessimista i, tot i així, sento que les societats acorralades cometen molts errors, per la qual cosa m’encantaria acabar fent una invocació a l’esperança amb aquestes paraules de Goethe: “Si el matí no ens desvetlla per a noves alegries, i si a la nit no ens queda cap esperança, realment val la pena vestir-se i desvestir-se?”
