Asecundària, per no dir al batxillerat, s'estudia la divisió de poders de Montesquieu inspirada en les teories de Plató i Aristòtil, en què es defineix el poder de l'estat com a òrgan, així com en termes de funcionalitat. S'aprèn, doncs, que l'executiu-govern, el legislatiu-parlamentari i el judicial-tribunals constitueixen els tres poders de l'estat. Tots tres funcionen amb caràcter independent i exerceixen un poder de control o de contrapès dels uns sobre la resta. Més enllà de la crítica, o del fet que mai no han arribat a funcionar realment sota aquesta concepció, penso que avui formularia la divisió de poders d'una altra manera. Crec que la societat actual també es regeix per tres grans poders, però que són notablement diferents dels formulats per Montesquieu; així, tenim el poder econòmic, el polític i el social. L'anomenat quart poder -el dels mitjans de comunicació- emergeix d'una manera diferent en funció de l'equilibri dels altres tres; en tot cas, pot contribuir notablement a inclinar la balança cap a un costat o un altre.
Amb prou feines fa cinc anys, ningú excepte els economistes havia sentit a parlar dels mercats, del deute públic, de l'Íbex o de les agències de ràting, per posar tan sols alguns exemples. Avui els ciutadans saben que la salut de l'economia és fonamental per a la marxa d'un país, i encara que no estan conformes amb la manera com s'han gestionat molts problemes financers, especialment els immobiliaris i bancaris, són conscients de la seva importància en un món global. En aquest sentit, hi ha una acceptació generalitzada que l'economia ha emergit com a principal poder; al meu entendre, en excés.
El poder polític ha patit un enorme desgast pel desprestigi que lentament han anat cultivant els seus representants. La societat està profundament decebuda i no hi confia. De fet, davant la incompetència per resoldre determinats problemes, però molt especialment davant l'aparició de notables casos de corrupció, els problemes polítics s'han anat desplaçant lentament a la seu judicial. Així, podríem dir que de manera directa o indirecta moltes de les qüestions polítiques plantejades es troben sub judice , la qual cosa és sens dubte una mala notícia. L'administració de la justícia no està concebuda per resoldre problemes polítics i, quan això passa -i ja tenim l'experiència de l'any 1996, que va provocar la gran davallada del govern de González-, significa un profund fracàs del poder polític. Una societat que acaba resolent els seus problemes en seu judicial és, si em permeten que em situï en un pla més col·loquial, com el fracàs d'un matrimoni quan, davant de la separació, no és capaç d'arribar a un acord sense la intervenció d'un jutge que acabi decidint per ells.
Finalment ens trobem amb un poder social emergent. Aquests últims anys no han estat poques les protestes socials adreçades al món polític i econòmic: n'hi ha prou a recordar la reivindicació dels estudiants contra el procés de Bolonya, el moviment del 15-M i la petició de democràcia real, la manifestació de l'Onze de Setembre o la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Tots són moviments sense representació parlamentària i que aparentment no tenen connexió entre ells. Però, en tot cas, alguns comencen a passar de les idees als fets. Em refereixo a la violència de determinats joves davant del Parlament de Catalunya el juny del 2011, en què van impedir-hi l'accés dels diputats, i als més recents assetjaments - escraches - a diversos parlamentaris per la qüestió de les hipoteques. Totes dues actuacions suposen pujar un esglaó molt important en la contestació social. En efecte, quan els moviments es queden en el terreny de les idees som davant de la llibertat d'expressió i sempre podem aplicar-hi aquella frase popular que diu que "el pensament no delinqueix". Però el pas a l'actuació, especialment si hi ha violència, és sens dubte motiu de preocupació. En definitiva, un poder social amb força emergent, enfront d'un poder polític en profunda recessió i un poder econòmic i financer que ha comès greus errors i ha provocat desconfiança, ens porta a una possible radicalització del poder social.
Val a dir que l'equilibri entre tots tres retornaria legitimitat i esperança de futur. Els errors del passat ens han de servir per construir un món millor, i em nego a acceptar aquella idea que els joves d'avui viuran pitjor que les generacions anteriors. Una ambició econòmica desmesurada tal vegada ens va permetre a molts posseir més béns però, ¿estan segurs que això ens va fer més feliços? D'altra banda, no hi ha cap mena de dubte que els partits polítics han de canviar i que cal donar pas a una nova generació que desitja una democràcia molt més participativa. I, per acabar, penso que només una distribució més justa de la riquesa que eviti l'actual polarització permetrà una cohesió social que descarti el risc de formes de reacció violentes.
