El 1995 es va aprovar un nou Codi Penal a Espanya, l'anomenat Codi Penal de la democràcia . Encara que en teoria havia de ser menys dur que l'anterior, el seu efecte va resultar tot el contrari. Un increment considerable de les penes, acompanyat de la supressió de la redempció de penes pel treball, va suposar un important augment de les condemnes i, en conseqüència, de la població interna.
Aquest Codi Penal, en principi amb vocació de permanència en el temps, ha patit 26 modificacions des d'aleshores. Increïble, la veritat. En general totes han anat en una sola direcció: augment de la tipificació de conductes delictives i increment de les penes.
Algunes dades són necessàries per contextualitzar l'estat del sistema penal del nostre país. Però el més remarcable és que la taxa de criminalitat decreix any rere any, segons les dades del CGPJ. Paradoxalment, la població penitenciària no ha fet sinó créixer: des del 1980 ha augmentat al voltant del 350%! Costa de creure com hem arribat a una situació tan extrema. No aguanta, sens dubte, una anàlisi racional de la situació, ni en el marc polític ni en el social, educatiu o de convivència, o ni tan sols econòmic.
En l'actualitat fins i tot els professors de dret hem abandonat les llatinades, però de vegades em resisteixo a no fer-ne servir alguna. Aquest és el cas de l'expressió ultima ratio legis . Al·ludeix a la idea que el dret penal només hauria d'intervenir davant d'atacs molt greus de determinats béns jurídics fonamentals, és a dir, aquells que es consideren essencials per protegir una convivència pacífica entre tots els ciutadans. Això és en teoria, esclar, perquè a la pràctica són els mateixos estudiants els que després de la primera classe entenen que la realitat és ben diferent.
Com passa amb els temes d'educació, l'arribada d'un nou ministre de Justícia significa també una nova modificació del Codi Penal. Així, la tendència a ampliar el nombre de conductes tipificades com a delictes apareix com a irresistible. Amb massa freqüència, davant d'un problema social l'instrument penal apareix com una bona solució; té un valor simbòlic, és barat, ven bé i tranquil·litza els ciutadans. La seva eficàcia real és molt més dubtosa, però això no sempre importa: en general són lleis d'aparador, reactives enfront d'un cas concret.
Els portaveus d'algunes associacions de jutges i fiscals espanyols no s'han estalviat crítiques sobre el projecte de reforma del Codi Penal aprovada la setmana passada. "Autoritària", "populista", "innecessària", "preconstitucional", "contra la llibertat", "prescindible", "dura" i "de dubtosa constitucionalitat" són alguns dels qualificatius que s'han fet servir. En el que tothom sembla estar d'acord és que ens trobem davant d'una autèntica expansió del dret penal. Bé, tothom no, lògicament l'Associació Professional de la Magistratura l'ha valorat positivament.
En qualsevol cas, de totes les mesures proposades, la que simbòlicament rebla el clau de manera més important és la denominada presó permanent revisable. No només per la seva més que dubtosa constitucionalitat en referència a l'article 25.1 (argument que per ell mateix seria més que suficient), sinó perquè ens trobem davant d'una autèntica pena de presó a perpetuïtat que vulnera els principis de legalitat i seguretat jurídica. Mai no havia pensat, certament, que tornaria a veure la reintroducció d'una pena de durada indeterminada.
Trenca, així mateix, amb una tradició llargament acceptada en la nostra societat sobre la conveniència i necessitat que també es respecti el principi d'humanitat en el compliment de les condemnes.
Però si per casualitat algú volgués argumentar que els raonaments jurídics no són suficients (ja saben els lectors que els juristes podem capgirar els arguments com un mitjó), hi ha raons de política criminal que demostren que aquesta mesura resulta innecessària. D'una banda, de penes de llarga durada equivalents al que en altres països seria cadena perpètua ja en tenim, considerant que les penes poden arribar a ser de quaranta anys, per no entrar en la perillositat que suposa tornar a aplicar el mateix criteri de perillositat penitenciària. De l'altra, el col·lectiu al qual es podria arribar a aplicar seria mínim.
Però no hi ha dubte que la idea d'una presó permanent revisable té un altíssim valor simbòlic en l'escalada punitiva. Una mesura populista destinada a acontentar un sector de la societat que es reforça amb l'alarmisme social i que dóna peu a un revengisme perillós. A mi m'entristeix, la veritat. Com a jove professora vaig criticar en la Transició les penes indeterminades, les mesures de seguretat predelictuals, el criteri de perillositat, i ja ho veuen, si em despisto una mica un dia d'aquests ressusciten Lombroso.
