Misc 14/08/2014

A qui protegim de l’Ebola?

i
E. Giménez-salinas
3 min

Voldria que les meves primeres paraules fossin de condol per als religiosos, metges, infermeres, cooperants i familiars de l’ordre hospitalària de Sant Joan de Déu per la impactant i trista notícia de la mort de la germana Chantal, del germà George Combey i, dimarts, del sacerdot Miguel Pajares, que formaven part del grup de missioners de l’Hospital San José de Monròvia. Ells, com ha passat amb molts altres metges i infermeres, i especialment amb els mateixos ciutadans del país, han estat arrasats pel virus d’Ebola, en un brot que sembla fora de control al continent africà.

Fa ben pocs dies el pare Pajares va ser repatriat en avió a causa del contagi del virus que va contreure a l’Hospital de San José, del qual era el superior, mentre cuidava el director mèdic Patrick Schamdze, la primera víctima. Quan el capellà, ja molt debilitat, va ser traslladat en Airbus juntament amb una altra religiosa -en aquest cas no infectada-, no es va voler aprofitar l’oportunitat que hi havia dues places disponibles en el mateix avió per a dues monges missioneres que també havien contret l’Ebola i que formaven part de l’equip sanitari del mateix hospital des de feia gairebé vint anys. La trava: els papers. ¿És que la dedicació abnegada en un hospital espanyol no era mèrit suficient per ser ateses al nostre territori? Com és que l’únic requisit pres com a vàlid en aquest cas va ser la nacionalitat legal? Després de tants anys de feina sacrificada i entregada al mateix Hospital de Sant Joan de Déu penso que és indubtable que, com a mínim, s’havien guanyat la nacionalitat simbòlica. Val a dir que no estic parlant de posar uns mitjans especials al seu servei, sinó d’aprofitar que un avió s’havia desplaçat expressament per recollir el pare Miguel per dur-hi també aquestes missioneres.

Em consta que hi va haver contactes amb altes instàncies, com és el cas de María Teresa Fernández de la Vega, per demanar el seu trasllat, però el govern es va negar a acceptar una vegada i una altra unes raons que no fossin les estrictament legals. ¿Algú em podria explicar exactament per què? Què se n’ha fet, de l’ajuda humanitària? Sí, ja sé que no podem salvar a tothom, però un cop presa la decisió d’enviar un avió per recollir dues persones, ¿no hauria estat més just i ètic que, amb els mitjans a l’abast, s’estengués l’ajuda a dues joves monges?

Ara la situació en alguns països és veritablement alarmant, i si bé és cert que a l’Àfrica hi moren moltes més persones a causa de la malària, també ho és que el descontrol del contagi de l’Ebola en alguns indrets comença a ser dramàtic.

Però, esclar, com sempre sol passar, ara mateix estem més preocupats per si la nostra torre d’ivori se’n veu afectada per culpa de la globalització, i sentim que ens trontolla la seguretat davant de l’amenaça del salt del virus al nostre continent a través dels immigrants il·legals que arriben en pasteres. Aquest sembla que és ara el nostre principal motiu de preocupació.

En qualsevol cas, és evident que hem de reaccionar davant del drama que assetja els africans. Com? Potser enviant-los diners, com acostumem a fer els països del Primer Món, per més que sovint no sabem on aniran a parar ni quant temps passarà fins que se’n notin els efectes. És evident que fan falta mitjans econòmics, però probablement fan molta més falta equips i personal especialitzat que ajudin a combatre l’epidèmia amb les màximes garanties possibles. Libèria s’ha quedat sense metges; no és que n’anessin sobrats, però és que ara és el desert. I és evident que hi ha riscos, però encara és més perillós quan tot està descontrolat, quan la sensació d’aïllament i abandonament és total, quan pensem que “ja hi posaran remei uns altres” mentre enviem diners que ajudaran a aixecar unes parets ben altes que ens protegeixin de l’epidèmia.

No sé què en pensa el Govern. Voldria preguntar als nostres dirigents si, en un país que gaudeix d’una sanitat de gran qualitat i d’un excel·lent personal sanitari, disposat sovint a fer els sacrificis més grans, s’ha planificat algun tipus d’ajuda que vagi més enllà de l’obligació legal amb els espanyols.

Fins ara no he llegit ni una sola notícia en aquest sentit. Per això em demano, amb una certa perplexitat, si no és ben cert que, amb els mitjans i les competències necessàries, resoldrien molt millor la situació certes ordres hospitalàries (com l’esmentada de Sant Joan de Déu, els Javerianos i d’altres), Metges Sense Fronteres i altres ONGs competents en la matèria que han demostrat la seva valentia i eficàcia en situacions realment excepcionals. En definitiva, que la confusió sobre què és això del bé comú està servida.

stats