La relació entre corrupció i poder

Sembla que tota la política d’aquests dies es concentra en dos temes: d’una banda, la declaració d’independència, i, de l’altra, la impossibilitat que Junts pel Sí i la CUP arribin a un acord perquè Artur Mas sigui investit president. Respecte al primer tema, la declaració en el terreny ideològic en què s’anuncia el solemne inici del procés cap a l’estat català independent en forma de república té, sens dubte, més que un valor simbòlic. Però la pregunta obligada i no resolta sobre quin és l’autèntic abast i el recorregut jurídic de tal declaració està totalment en l’aire, fins i tot en termes d’acceptació per a una majoria de ciutadans. Més enllà de la dificultat, incomoditat i imprecisió que per a alguns significa el fet que propugni el no respecte a la legalitat vigent.

A banda d’aquests dos temes, hi ha una altra qüestió a valorar, i és el tema de la corrupció, que també ha sobrevolat el debat d’investidura i en la qual voldria aprofundir. Concretament, en la idea de corrupció contraposada al concepte de justícia social, però analitzada més des d’un punt de vista acadèmic i criminològic que des de l’anàlisi de la realitat. És a dir, es tractaria d’intentar buscar-hi una explicació a nivell teòric, per tal que posteriorment cadascú en tregui les conclusions que li semblin més adequades.

Tradicionalment el dret penal ha estat un instrument que s’ha utilitzat de manera perversa per lluitar contra la pobresa. M’explico. Si analitzem la població penitenciària mundial en termes generals, ens trobem que la majoria de delinqüents encarcerats provenen de les capes socials més desprotegides — com a mostra, el reportatge Filosofia a la presó que ha emès TV3 aquesta mateixa setmana —. Així doncs, la pregunta de rigor seria: ¿els tanquen per pobres o per delinqüents? El cert és que, més enllà d’aquesta pregunta amb trampa, la presó sempre ha estat pensada per aïllar aquelles persones pertanyents a les comunitats més pobres i que són vistes com un element de risc per a la col·lectivitat. No ens ha d’estranyar, doncs, que les presons de tot el món, i les nostres no en són cap excepció, estiguin poblades de persones pobres, immigrades, marginades, drogoaddictes i, en general, pertanyents a les capes socials més desafavorides. Consegüentment, per reduir el risc de les seves actuacions se les priva de llibertat sense tenir en compte que, quan la discriminació augmenta i la preocupació i l’atenció pel benestar de les persones disminueixen, el nombre d’interns a les presons s’incrementa. Amb aquest exemple n’hi ha prou...

Davant d’això, és més just i rigorós preguntar-se si no seria més lògic i equitatiu fer front a les desigualtats socials i la falta d’oportunitats atenent, en primer lloc, les necessitats d’aquests col·lectius i valorant, posteriorment, la necessitat o adequació de privar de llibertat algun dels membres quan ha comès un fet delictiu. La realitat, però, ens indica que actuem justament a l’inrevés: apliquem una dura sanció abans que res i tranquil·litzem la nostra consciència dient que la presó els rehabilitarà. Algú s’ho creu, de debò?

Sigui com sigui, la presó de segregació va estar donant resposta a tals finalitats fins que va patir un dur embat amb l’anomenada delinqüència de coll blanc i els delictes de corrupció. En teoria la delinqüència va deixar de ser patrimoni dels pobres en el moment en què es van tipificar com a delictes determinades conductes que només podien cometre certes persones. Així, per exemple, mentre que la majoria de delictes contra la propietat — com per exemple furts, robatoris, violació de domicili — els pot cometre qualsevol tipus de persona, els delictes socioeconòmics, en general, només els poden cometre aquelles persones que ocupen determinats càrrecs, posicions de poder o estatus econòmic. D’aquesta manera, corrupció i poder sembla que estan íntimament lligats. Sense l’oportunitat del lloc, la majoria de delictes de coll blanc no es podrien cometre.

Des que el sociòleg nord-americà Edwin Sutherland va formular la teoria d’aquest tipus d’actes delictius el 1939, no hem acabat de treure l’entrellat de les causes o motivacions per les quals determinades persones amb un elevat estatus social decideixen enriquir-se il·lícitament de manera intencionada. Sovint costa d’entendre com algú amb una bona posició econòmica pot arribar a endinsar-se en aquesta roda imparable. Val a dir, però, que els factors socioculturals hi tenen força a veure, ja que aquelles societats en què l’ètica i el respecte a determinats valors constitueixen una base inqüestionable coincideixen amb els països amb un índex de corrupció més baix. Així doncs, la dada positiva a destacar és que és possible lluitar contra la corrupció, també des de les esferes de poder.

Tanmateix, aquest factor per si sol no ens dóna una explicació completa, ja que hi incideix l’actitud individual, que necessita una anàlisi particular. Avui se sap, per exemple, que la violència en aquest tipus de delictes no està descartada. També s’ha vist que qui comet delictes de corrupció acostuma a neutralitzar la seva conducta, és a dir, tendeix a buscar una justificació que li permeti minimitzar la seva culpabilitat, de manera que eludeix qualsevol tipus de recriminació moral. Deia Edgar Allan Poe que l’home és l’animal que per principi estafa, i que no hi ha cap altre animal que estafi fora de l’home.

El dany social que produeixen aquest tipus de delictes és amb freqüència molt superior als delictes tradicionals. Tanmateix, la xifra negra de criminalitat (és a dir, la diferència entre els delictes comesos i els que arriben a ser denunciats i enjudiciats) és encara molt elevada en els delictes socioeconòmics. Entenc que, en qualsevol cas, tant per als delictes tradicionals com per als de coll blanc, ha de canviar la resposta penal, i això només pot produir-se a través de la justícia restaurativa. I això ja dóna per a tot un altre article.