Entre el retret moral i el jurídic

Veient el judici al jutge Baltasar Garzón per un delicte de prevaricació i l'amenaça dels Mossos de parlar en castellà (quina relació deu tenir una cosa amb l'altra, es deuen preguntar) m'han vingut a la memòria algunes qüestions sobre justícia i seguretat del primer govern de Jordi Pujol a la Generalitat. Any 1981: plena eufòria de traspassos, el departament de Justícia és tan sols "un piset" al carrer Pau Claris. Les primeres competències: les de protecció de menors i dones, institucions del franquisme nascudes especialment per al control -no l'ajut- dels sectors socials més desprotegits; és a dir, dones i nens. La realitat era dura, molt dura: grans institucions -reformatoris- com les que es veuen a les pel·lícules, amb dormitoris col·lectius, nens i joves internats pel sol fet de ser pobres i dones engarjolades per una conducta sexual poc d'acord amb la moral establerta. Persones sense cap tipus de dret (s'aplicava un dret d'autor), persones a qui se'ls privava de llibertat amb l'excusa de protegir-les.

En aquells temps jo era una jove professora de la UB que va decidir comprometre's amb el projecte. Recordo molt bé com el conseller Ignasi de Gispert, i posteriorment el conseller Agustí Bassols, van defensar al Parlament una política de protecció de menors progressista i humanista, dos conceptes que de vegades hi ha qui s'entesta que semblin irreconciliables.

El gran encert va ser la creació d'un model de justícia juvenil basat en l'educació i no en la repressió, l'aplicació de l'internament com a últim recurs i la seva substitució per educadors de carrer o tractament en llibertat. En poc temps, doncs, es van tancar totes les grans institucions, que van ser reemplaçades per centres petits, cases de família o simplement tractament ambulatori. El destí d'aquelles institucions ha estat ben curiós: per exemple, el temut asilo Duran , que tenia més de 500 nois interns i avui és la Clínica Teknon, o un gran centre de menors de noies que avui és el Museu de la Ciència.

El model de justícia juvenil que ha arribat als nostres dies s'ha convertit en un referent per a la majoria de comunitats autònomes, però el seu objectiu era que també fos una mena de banc de proves per transformar la justícia ordinària, idea que desgraciadament va fracassar. En els últims anys el sistema penal d'adults s'ha anat endurint, la fiscalia no ha arribat a assumir el rol d'instrucció, cada vegada judicialitzem més els conflictes i els riscos d'una justícia polititzada són més que evidents.

El model policial ha patit una evolució semblant. El 14 de juliol del 1983 el Parlament de Catalunya va aprovar la llei per la qual es va refundar oficialment el cos de Mossos d'Esquadra com a policia de Catalunya, i el 1985 es crea l'Escola de Policia, en un intent de construcció d'un model propi de seguretat, basat en el servei a les persones. Amb una policia democràtica, moderna i eficaç, i amb un alt nivell de professionalitat. Un servei públic que treballa per la prevenció del delicte i la seva persecució, fonamentada en principis d'oportunitat, congruència i proporcionalitat.

En la mateixa línia del nou model de justícia, també es buscava una policia més pròxima al ciutadà i que inspirés confiança. Una policia que apliqués la repressió en defensa dels ciutadans, no tant per controlar-los sinó per garantir els seus drets. Una policia al cap i a la fi democràtica i, per què no, humanista.

Al meu entendre, amb el procés de Baltasar Garzón s'ha posat en qüestió tot el sistema de justícia; és com si estiguéssim jutjant una persona per ser qui és i per la seva manera de ser, no pels seus fets. En definitiva, sembla que el que fem és jutjar "un jutge estrella", adorat per uns i odiat per uns altres. L'anomenat "dret d'autor" és aquell que es basa a castigar maneres de ser i no fets, cosa que naturalment no és pròpia d'un estat de dret. Recordem, per exemple, la famosa ley de vagos y maleantes o la posterior de rehabilitación social , en què es castigaven maneres de ser i no conductes, com era el cas de l'homosexualitat, la prostitució o els captaires. Alemanya va ser el màxim exponent d'aquest dret d'autor durant el Tercer Reich castigant gitanos, jueus o malalts mentals pel simple fet de ser-ho.

Encara que en el nostre dret positiu, el dret d'autor està prohibit, em pregunto si el pes de la llei hauria caigut amb la mateixa duresa si l'implicat no fos Baltasar Garzón, i, si no, que m'expliquin què passa amb totes aquelles resolucions judicials de les quals discrepem clarament o amb aquelles en què no s'ha interpretat correctament la llei (de fet són poquíssims els jutges condemnats per prevaricació). Garzón es va equivocar vorejant els límits de la legalitat amb la seva prepotència (manera de ser); es mereix un retret moral? ¿O va prevaricar (fet tipificat) i es mereix una sanció penal? A mi mai no em va agradar el seu narcisisme, però tampoc no m'agrada una justícia vindicativa.

Per altra banda entenem la legítima reivindicació dels Mossos en protestar per les retallades, però ¿fer servir el castellà i el " viva España " com a mitjà de pressió és una conducta ètica o fa que les seves reivindicacions semblin més aviat una rebequeria? ¿És que el model de cossos de seguretat catalans que ens ha costat tant de construir era una fal·làcia?

Els Mossos representen el model de seguretat que hem volgut construir des de Catalunya i per a Catalunya, de manera que fer servir com a amenaça l'ús del castellà simbolitza un clar menyspreu i una falta de respecte a la identitat del nostre país. Esclar que, si hi pensem millor, també és un insult a la llengua castellana. ¿Què els semblaria, si no, que per fer efectives les seves reivindicacions laborals la Guàrdia Civil amenacés de parlar només en català o en euskera?