El ritme travat del canvi polític

Arran del moviment del 15-M, el 2012 vaig escriure, amb profunda convicció, que érem en un moment de grans canvis, i vaig atribuir la frase del “lleó adormit” a aquest corrent. Altres veus consideraven que només érem davant d’unes protestes que no tenien capacitat d’articular-se en moviment polític, ja que no tenien programes definits. Des d’aleshores només han passat tres anys, en els quals, en part fruit d’aquests moviments, s’han constituït nous partits polítics, erigits amb una clara voluntat de canvi, encara que de signe diferent. Em refereixo bàsicament a Podem i als seus partits afins al territori, però també a Ciutadans i a la CUP, amb una història prèvia que es limitava a l’àmbit municipal. En poc temps, l’opció morada ha passat a ocupar les alcaldies de Madrid i Barcelona, i va ser la força més votada al País Basc i a Catalunya a les eleccions del 20-D. Ciutadans va néixer a Catalunya però ha estat decisiu en la formació del govern andalús i la CUP ha imposat que Artur Mas no fos el nou president de la Generalitat. Cito alguns exemples que no estan pas malament, la veritat, sobretot després que molta gent no donés cap tipus de credibilitat a aquestes formacions.

Malgrat la variació en el panorama electoral, hem d’acceptar que el bipartidisme encara no ha desaparegut, com també que els partits independentistes no van assolir la màgica xifra del 50% el 27-S. El PP va continuar sent el partit més votat a les eleccions del 20-D i Felip VI va ser proclamat rei el 19 de juny del 2014. És a dir, som en una època de canvis, però no tant, o si més no s’estan produint més lentament del que s’esperava: potser és que vivim en una societat relativament conservadora, que vol que hi hagi transformacions però a un ritme no excessivament accelerat. Si més no, la lectura dels resultats que hi ha hagut fins ara sembla que ens digui: “El passat resisteix, però necessita una profunda revisió”.

Aquesta sembla que és, en part, la tònica del nostre país; també la Transició es va fer sota la dicotomia de la ruptura o la reforma. Si la memòria no em falla, alguns d’aquells que predicaven el trencament amb més intensitat són els mateixos que avui posen traves al canvi. I és que el poder, ai, el poder... molt més que l’edat, el poder no perdona.

Fixem-nos en els quatre eixos que Pedro Sánchez va enumerar dimarts passat com a prioritaris a la roda de premsa posterior a la seva entrevista amb el rei: la creació d’ocupació, la lluita contra la desigualtat, la regeneració democràtica i Catalunya. Un cop més, semblen uns eixos més programàtics que reals, ja que en el simple enunciat potser molts hi estaríem d’acord, però sabem prou bé que la qüestió no és el què sinó el com. No es tracta de definir el problema un cop més sinó la manera d’abordar-lo, cosa que les diverses formacions plantegen de manera radicalment diferent. Jo apuntaria, també, que en els eixos esmentats pel líder socialista hi vaig trobar a faltar una referència a l’àmbit internacional, en particular a l’europeu i, concretament, a la immigració, que no hi ha dubte que constituirà un dels principals cavalls de batalla dels estats membres i que té una repercussió transversal en l’àmbit de l’ocupació i de les desigualtats.

Ara és l’hora de les converses i les negociacions, i no sembla que els partits catalans (Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat) hi acabin tenint cap influència, cosa que sens dubte és una llàstima, sobretot si finalment acaben tenint una presència estrictament testimonial. No és el cas del PNB, que, clarament enfortit, un cop més juga un paper fonamental -he de reconèixer que aquesta capacitat dels bascos m’admira.

Però qui realment se la juga en aquestes negociacions són Podem i Ciutadans, els quals, malgrat no haver assolit els millors resultats, són els que tenen més números per entrar per primer cop al govern. Són ben diferents, certament, però tenen una cosa en comú, i és que com a mínim arriben al poder aparentment amb un equipatge una mica més buit que la resta, sense costums ni herències. Així que, arribat el moment en què els preguntin per què fan les coses d’una determinada manera, espero que aprofitin l’oportunitat de rebutjar la resposta més habitual en l’administració: “Perquè sempre s’ha fet així”.

I encara que en política tot és possible, no tots els resultats són fruit de la raó, i és que amb freqüència oblidem que en els pactes també hi juga un paper l’empatia dels líders. Potser no ens en recordarem, però entre Felipe González i Jordi Pujol sempre hi va haver sintonia, mentre que quan els tractes s’havien de fer amb Aznar semblava que els dos dirigents es tinguessin al·lèrgia mútua. Per no parlar —que no parlaven— de Rajoy i Mas.

Així doncs, amb qui s’imaginen Pedro Sánchez: amb Pablo Iglesias?, amb Albert Rivera?, amb Mariano Rajoy? Com dic sovint, la decisió final també és una qüestió de pell.