Misc 07/11/2013

El segrest de les paraules

i
E. Giménez-salinas
3 min

El llenguatge té un valor cabdal. Les paraules no són símbols, sinó que engloben conceptes. És cert que el seu significat pot variar amb el temps, però de vegades passa que els mots s'utilitzen amb tal força o sectarisme, que acaben sent monopolitzats per determinats corrents. De fet, quan les paraules simbolitzen algun tipus de pensament, ens sentim com si ens les haguessin robat, com si ja no es poguessin fer servir per representar un punt de vista plural, amb la qual cosa el seu ús ha d'anar acompanyat de matisos i explicacions sobre el que volem dir.

Intentaré posar alguns exemples que es mouen en el terreny de l'educació, el dret, l'economia o la política.

Educació: 'reforma educativa'. La reforma educativa és una cosa absolutament necessària per millorar el nivell sociocultural d'un país. Lògicament aquesta hauria de respondre a les mancances reflectides pels informes globals. Així, quan es fa públic que som a la cua dels països de l'OCDE en comprensió lectora i matemàtiques, com indica l'últim informe sobre el Programa Internacional per a l'Avaluació de la Competència dels Adults, cal suposar que la consegüent reforma estarà orientada a millorar aquests aspectes. Però no: en aquest país les reformes educatives responen a la línia ideològica del ministre de torn, que creu que podrà imposar els criteris polítics que li interessin a través de l'educació. De manera que es perpetuen els fracassos educatius malgrat la flamant expressió reforma educativa .

Dret: 'legalitat vigent'. El compliment de la legalitat vigent és una qüestió tan òbvia que no hauria de tenir relectures possibles. Tanmateix, últimament el fet de complir amb la legalitat vigent s'ha convertit en una opció bona o dolenta en funció de qui ho interpreti. L'exemple més recent és la sentència del Tribunal d'Estrasburg sobre la doctrina Parot. En comptes d'acceptar que no vam fer bé les coses, busquem altres excuses. El cert és que no vam reformar el Codi Penal quan tocava -no es va fer fins al 1995- i la irretroactivitat de les lleis penals no admet una interpretació desfavorable al reclús. Això sí, el conflicte està servit i als tribunals espanyols els correspon el difícil paper d'executar la sentència. En tot cas, s'ha de reconèixer que fins ara estan donant un clar exemple de prudència i coordinació.

Economia: 'crisi'. El 2008 Zapatero va dir aquella famosa frase segons la qual entràvem en "un període de desacceleració", quan a la resta d'Europa i als Estats Units ja es reconeixia plenament que s'havia entrat en una profunda crisi des de la històrica fallida de Lehman Brothers aquell 14 de setembre del 2008. Portem més de cinc anys, doncs, immersos en la pitjor i més llarga crisi econòmica que jo recordo. De la miraculosa xifra del 8% d'atur que hi havia l'estiu del 2007, en només un any es va passar al 14% de població desocupada. Actualment ja hem assolit una taxa d'atur de prop del 27%, un índex que supera el que van registrar els Estats Units durant els anys de la Gran Depressió (que va ser del 25%).

Malgrat tot, el ministre d'Economia ens diu que "hem deixat enrere la recessió tècnica però que no hem sortit de la crisi". Potser caldria recordar al Sr. De Guindos que el que realment vol la ciutadania és sortir de la crisi, i que no hi entén gaire, de recessions tècniques.

Política: 'moderat'. No fa gaire vaig fer un exercici a classe per veure què entenien els alumnes com una opció conservadora o progressista en matèria penal. El resultat va ser d'allò més variat, fins al punt que no vam poder definir amb claredat molts preceptes que tradicionalment s'havien assignat a un concepte o altre. Així, tendències com ara la política de tolerància zero , la presó permanent revisable, la llibertat vigilada posterior a la sortida de presó, l'exigència de penediment, eren complicades de catalogar. Avui em seria difícil de respectar les etiquetes que tradicionalment s'havien assignat a determinats polítics. Alfonso Guerra és un progressista? O Artur Mas un conservador? I, de sobte, entre els tradicionals qualificatius de progressista o conservador , que equiparaven pensaments d'esquerra i de dreta, sorgeix la nova etiqueta de moderat, que d'alguna manera, si més no en la qüestió de Catalunya, ha estat identificada per alguns amb l'anomenada tercera via . Al meu entendre, la moderació es troba més en les formes que no pas en les idees. Es pot ser moderat en les maneres i contundent i ferm en les conviccions. Si considerem que el qualificatiu moderat és equivalent a tolerant o temperat, és mes aviat una manera d'afrontar els problemes que no pas una ideologia.

Vaig anar a veure l'exposició que el CCCB dedica a Salvador Espriu; els la recomano, és fantàstica. Mentre passejava pel Centre de Cultura Contemporània vaig pensar un cop més que Espriu era un home tolerant i respectuós (no puc dir que fos moderat perquè m'han manllevat el terme), però de conviccions fermes i sòlides.

stats