20/01/2016

El valor dels símbols

4 min

En èpoques de canvi, el valor dels símbols adquireix una dimensió important. ¿Recorden allò de “Fes l’amor i no la guerra”, “No ens representen”, “Els nostres somnis no caben a les vostres urnes”, “Error 404: Democracy not found” o “Sigues realista, demana l’impossible”? Malgrat que totes aquestes consignes les coneixem prou bé i les ubiquem en un període històric determinat, m’atreviria a dir que no tenen època. Formen part de l’univers dels lemes de protestes i només de vegades, en ple atac de realisme, ens preguntem si realment són símbols de canvi o bé si l’única cosa que canvia són els símbols.

Actualment vivim una etapa en què els símbols tornen a adquirir un valor molt important: els veiem a través dels famosos juraments del càrrec (de president, de diputat...) i de la manera de vestir, i també en la recent entrada en escena d’un nadó al Congrés. Val a dir que en termes de formes ja fa molt temps que la societat ha canviat. Si bé en determinades feines encara s’exigeix una certa vestimenta, n’hi ha prou fixant-se en els alumnes universitaris, que assisteixen a classe en bermudes i xancletes, per constatar aquesta transformació. També trobem exemples d’una altra índole, esclar: no fa pas gaire un tribunal va negar la possibilitat de fer l’exercici a un opositor a jutge perquè no portava americana i corbata; desconec si encara és vigent aquesta normativa.

Pel que fa a l’aparició del fill de la diputada de Podem, hi ha hagut anades i vingudes de comentaris per a tots els gustos, però en tot cas la reivindicació de la conciliació amb la maternitat, temps enrere exclusiva del moviment feminista, també forma part d’un corrent imparable. A mi, en general, qualsevol d’aquestes manifestacions em sembla bé. Reconec que tenen un punt de folklòriques i que no sempre les porten a terme els més necessitats, però moltes d’aquestes reivindicacions han aconseguit uns canvis que els discursos saberuts difícilment assolirien.

Però aquesta societat aparentment més tolerant, oberta i pluralista i menys rígida en les formes està encara força lluny de ser igualitària. El recent informe publicat per Intermón Oxfam sobre desigualtat social revela que l’1% de la població mundial acumula més riquesa que el 99% restant, i que s’ha arribat a aquesta situació abans del que la mateixa ONG havia previst. Efectivament, la riquesa en mans de les 62 persones més riques del món s’ha incrementat un 44% en només cinc anys. Alhora, és una pauta habitual que la creixent desigualtat econòmica repercuteixi directament en la també creixent desigualtat de gènere, cosa que desafavoreix progressivament la situació de les dones en educació, sanitat, mercat laboral, etc. Per desgràcia, no dic res de nou.

Més enllà d’aquells països on aquesta desigualtat és més coneguda i es posa més de manifest, hi ha un col·lectiu especialment vulnerable, que és el de la immigració, i, dins d’aquest col·lectiu, les dones. Potser per això m’ha sorprès moltíssim una iniciativa del Regne Unit que, com passa sovint, té dues cares d’una mateixa moneda. Aquest país, caracteritzat sempre per la convivència plural, multiracial i multireligiosa, però molt criticat alhora per les seves polítiques poc integradores, ha decidit iniciar una experiència que val la pena de destacar, no per la seva originalitat sinó pel fet que va adreçada a les dones. Es tracta d’un nou programa d’ensenyament de l’anglès per a dones immigrades. Segons dades oficials, al Regne Unit hi viuen unes 190.000 dones musulmanes que parlen poc anglès i malament, i unes 38.000 que en tenen un total desconeixement. Una realitat, val a dir, comuna a la majoria de països del nostre entorn. El nou programa d’ensenyament de l’anglès a les dones tindria una doble finalitat: la de la seva integració al Regne Unit -si no saps la llengua del país on vius poca cosa hi pots fer- i la segona, però no menys important, la de rescatar les musulmanes del seu aïllament i la seva discriminació. Considerant que les dones de religió musulmana continuen restringides a l’esfera privada, en general tenen menys possibilitats que l’home de sortir a l’exterior. Però aquesta mesura té un costat fosc: ¿aquelles que no superin la prova d’anglès que verifiqui que han après la llengua seran deportades?

En tot cas, nosaltres en podríem prendre nota per reflexionar-hi. Les xifres ens indiquen que Catalunya té una important comunitat musulmana, de prop de mig milió de persones. Els primers mesos del 2015 quinze nenes van patir mutilació genital i en el mateix període divuit dones, la meitat de les quals eren menors, van ser forçades a contraure matrimoni. Aquestes són, naturalment, les xifres oficials, conegudes i registrades; la xifra negra (la d’aquells delictes que es cometen però no es coneixen) és molt més elevada. És evident que no podem permetre que això passi, i en aquest sentit és fonamental forçar un canvi de valors en mares i àvies. Elles són les peces clau del canvi, i no només els símbols.

stats