11/02/2017

‘La veritat’ en la justícia

3 min
‘La veritat’ en la justícia

Veient, aquests dies, el judici del 9-N per la televisió i la reacció de les persones davant d’un fet en si mateix força insòlit, els comentaris o les valoracions que se’n fan en general coincideixen amb l’adscripció ideològica de qui els fa. És, doncs, previsible que el veredicte final també sigui acceptat o rebutjat en funció de les idees de cadascú. Per tant, i malgrat els esforços del tribunal per eludir la idea que no estem davant d’un judici de contingut polític, és difícil que canviï la manera com el perceben les persones. Tot i així, per al resultat final no es podrà utilitzar el “depèn”, aquella paraula que a mi tant m’agrada i que introdueix sempre un matís, ja que malauradament les decisions judicials són en blanc i negre: culpable o innocent.

Com negre és també el vestit de la justícia i la litúrgia que duu associada, que impressionen i marquen distància, tal com ho fan l’estructura de la sala, el llenguatge i les formes. I si bé és cert que alguna cosa ha canviat, les formes en els judicis continuen sent molt importants. En el V Baròmetre Extern de l’Advocacia de novembre del 2015, el 82% dels enquestats encara opinaven que el llenguatge i els procediments de la justícia són excessivament complicats i difícils d’entendre per al ciutadà mitjà.

La nostra és una justícia garantista, reconeguda en els articles 24 i 25 de la Constitució -no en repetiré, ara, els arguments teòrics-. En el judici oral regeixen els principis d’oralitat, publicitat i contradicció. En aquest sentit, tot el procés penal està orientat a buscar el màxim aclariment dels fets i sobretot a descobrir la veritat.

Què passa, però, en realitat? Quines dificultats té, en general, la cerca de la veritat?

En primer lloc hi ha el temps transcorregut. Cal tenir en compte que sempre es jutgen fets anteriors, que ja han passat, i si bé en aquest cas des del 9-N tan sols han passat dos anys, d’aleshores ençà la situació ha canviat, i molt. Per tant, encara que certament s’intentin reproduir els fets ocorreguts en aquell moment, és impossible que no hi influeixi, ni que sigui d’una manera inconscient, el que ha passat durant aquest temps. Per això crec que és bo recordar que Artur Mas no era un “militant de la desobediència”; més aviat se’l va criticar perquè va dir que respectaria les lleis. Una cosa és que la seva conducta fos, com s’ha dit, audaç i poc dúctil respecte al govern espanyol, i una altra que es pugui subsumir en el tipus penal de la desobediència. En aquest sentit, resulten complexes i difícils les paraules de la CUP quan diu que en lloc d’acollir-se a les “esquerdes legals” el Govern d’aleshores hauria d’haver assumit la desobediència davant de la “prohibició injusta” del Tribunal Constitucional.

A la gent també la sorprenen (cosa que passa en tots els judicis) les grans contradiccions en el relat: la història en versió dels testimonis de la defensa o de l’acusació són tan diferents que sembla que no estiguem parlant del mateix succés. Però és precisament el principi de contradicció el que permet les diferents construccions dels relats, i correspondrà al tribunal valorar-ho. En aquest cas, penso que la informació presentada ja era força coneguda, i no sé si l’aportació dels testimonis d’aquests dies aclarirà gaire cosa més.

Sigui com sigui, crec que el tema fonamental recaurà en la valoració que finalment el tribunal faci sobre els elements típics de l’article 410 (sobre la negació del compliment de resolucions judicials) i si es considera determinant l’absència d’una reiteració de l’ordre i d’un requeriment específic i concret cap a la persona que ha desobeït. Segons la doctrina del Tribunal Suprem, no tota desobediència es converteix en penalment rellevant, sinó que s’exigeix un “plus”, una sèrie de condicions. Aquest va ser precisament un dels arguments per no considerar pertinent la interposició de la querella, així com que no es prenguessin mesures per evitar el procés participatiu.

Voldria afegir, per acabar, dues precisions: en aquest judici -encara- està present la imatge que les coses importants les decideixen els homes. El tribunal està format per homes i els fiscals també ho són, així com els advocats defensors. No sabria dir si és una mera casualitat o una constatació que les qüestions importants continuen estant només en mans dels homes.

I la segona: si el dret penal, com sempre hem defensat, és i ha de ser sempre l’últim recurs, també -i sempre que sigui possible- ho ha de ser evitar una condemna. ¿Creiem que un càstig -sigui quin sigui- ajudarà a resoldre aquest conflicte? Només el diàleg, la mediació, la conciliació o qualsevol fórmula similar que ens permeti avançar en pactes ajudaran a resoldre-ho.

stats