02/07/2016

Apunts perplexos

4 min
Il·lustració:

Per fi ho he entès. Hi ha frases que acompanyen la cultura política d’un país durant dècades i perden claredat per a les noves generacions. Eslògans o frases històriques que connecten amb un estat d’esperit o defineixen la personalitat política d’una part nombrosa de la població i els seus líders. D’una cultura política. I de sobte un dia s’entenen. Les converses entre qui era cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, i qui encara avui és ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, mostren amb transparència com l’home encarregat de la lluita contra el frau posava l’organisme públic a disposició de l’estratègia política més baixa del partit governant. Mostra com es fabricaven dossiers, s’afinaven a la fiscalia i es publicaven en mitjans afins. No calia contrastar la veracitat, la font era al més alt nivell i el soroll mediàtic proper, el cor grec, feia la resta tapant les veus dels calumniats. Què uneix un ministre de l’Interior ultracatòlic sense escrúpols, un alt membre de la judicatura “espanyol per damunt de tot” i uns mitjans permeables? Finalment he entès allò de “la unidad de destino en lo universal ” i com es fa per “ restaurar la idea permanente de España ”. El valor de la unitat d’Espanya està per damunt de tot. Per damunt també dels valors democràtics, del respecte al que és públic i als ciutadans.

Des de la publicació de les cintes, De Alfonso ha estat a l’Oficina uns quants dies amb tota la informació sensible a la seva disposició. La seva compareixença va ser un avís en totes direccions i fins ara no ha destacat per la seva discreció. Només ha marxat després de la indignitat de ser destituït pel Parlament. Quant trigaran els nois de determinada premsa a publicar nous dossiers?

Fernández Díaz es deixa gravar al despatx, però guanya 45.000 vots en les eleccions. Per què ha de plegar? Encara és vigent allò de qui resisteix guanya. Encara que sigui un ministre teòricament encarregat de garantir la seguretat en un país amb els desafiaments islamistes del segle XXI convertit en un personatge de La escopeta nacional.

El valor de resistir. El gran expert del mimetisme i la resistència és Mariano Rajoy. Supera qualsevol previsió i resisteix qualsevol comparació amb el món. Ningú no el guanya en paciència ni en l’art de fer coure el contrincant en el seu propi suc a foc lent. Amb 14 diputats més que fa uns mesos es reforça com el candidat que ha de formar govern. L’immobilisme li ha representat una virtut i, mentre el PSOE xocava amb el maximalisme i l’arrogància de Podem, ha capitanejat l’orde, la unitat i l’homogeneïtat enfront de la traïció a Espanya. Però l’immobilisme que ha marcat la legislatura, la resistència que li ha permès aguantar els darrers mesos, és la mateixa que ara li dificulta un diàleg fluid. Prudència? O immobilisme i incapacitat de construir ponts? Com s’aconsegueix un govern de coalició o un acord de govern que faciliti la investidura quan no s’està acostumat a dialogar? El que li ha permès resistir és la mateixa actitud d’immobilisme que farà difícil la investidura. Rajoy necessita Ciutadans i el PSOE, però comença parlant amb la diputada de Coalició Canària. Els gestos són importants i no serà fàcil que el PSOE accepti l’abraçada de l’ós i encara menys si el PP la pretén gratis. En un país serè seríem davant la negociació d’un govern de gran coalició per afrontar la confrontació amb Catalunya, els reptes del sistema de pensions -que Rajoy sap que és insostenible i calla mentre abaixa impostos i consumeix el crèdit amb Europa- i les reformes de fons necessàries per avançar. Espanya no té proposta i a Catalunya la majoria independentista no és efectiva, però l’alternativa a jugar-se-la és la irrellevància. Cal recalcular les forces, els calendaris i parlar als electors sense il·lusionismes.

Compromís amb l’herència o amb el futur. CDC ha salvat les eleccions amb mals resultats a l’espera de la refundació del partit. Cada formació té els líders que sap guanyar-se i en breu sabrem què aconsegueix CDC: si el president Puigdemont obtindrà el suport del partit o li actuarà de contrapès. La salut del centredreta és important per al procés, que serà impossible sense ell. Però no és clar que el diagnòstic de la malaltia sigui ajustat. Abjurar de portar el timó durant la pitjor crisi econòmica sense naufragar i buscar eufemismes per no afrontar la corrupció familiar i de partit no és el camí de la credibilitat. Per cert, per què no emergeixen dones amb veritable poder? ¿Es tracta de nuclis masculins tancats que no detecten el talent o no el reconeixen més enllà del paper de portaveu? Hi haurien de pensar amb honestedat. L’excés de testosterona no és de dretes ni d’esquerres.

Els líders que es mereixen. El vot del Brexit ha mostrat un cop més que és possible i imprescindible l’assumpció de responsabilitats i que els votants tenim el que ens mereixem. David Cameron no va trigar ni un minut a admetre la seva derrota ni l’arribista Johnson a acceptar que no serà una persona de consens capaç de travessar aquesta tempesta, que sap que és a mort. Johnson, un experiodista, ha actuat amb frivolitat fins que calia posar-se seriós i donar la talla. El debat intern entre els tories emergeix cruament i s’obre un procés d’elecció d’algú capaç de conduir les negociacions amb la UE. La batalla serà entre Theresa May i el conspirador Michael Gove. Si s’havia de “recuperar el control del país”, com deia la propaganda del Brexit, de moment el que hi ha és una lliura en caiguda lliure, uns bancs que han perdut un terç del valor, un líder de l’oposició que resisteix com pot un motí intern i irlandesos i escocesos que estudien com mantenir-se dins la Unió. El caos és majúscul, l’economia britànica era la cinquena del món fa deu dies i ara és la sisena, i quatre milions de britànics volen repetir la votació.

La campanya màgica s’ha desmuntat en pocs dies, els líders han estat fagocitats i ara caldrà tornar a començar. La fortalesa democràtica i el costum de retre comptes hi ajudaran.

stats