24/11/2018

Barcelona és poderosa

3 min
Barcelona és poderosa

Directora de l'ARAAmb la política catalana bloquejada fins que se celebri el judici als presos polítics, amb el govern de Pedro Sánchez pendent d’uns pressupostos que no sap ni tan sols si podrà tramitar al Congrés, i amb Casado i Rivera competint amb Vox per l’electorat nostàlgic del franquisme, l’ambient de la cosa pública es va degradant a Espanya i a Catalunya. Mirant el Congrés de Diputats i també el Parlament es pot sentir nostàlgia de grans oradors, d’aquells que utilitzaven la ironia i es posaven els guants de la retòrica per no quedar enfangats a cops de garrotada. Però eren altres temps i el pacte constitucional que va néixer gràcies a la voluntat i a la por que van governar la Transició encara no s’havia trencat. La vilesa s’ha apoderat de l’espai polític i molts mitjans animen a crits els gladiadors a l’arena televisiva. Potser inexorablement, la política es va transformant en un espectacle en què el diàleg, el matís i la recerca de l’espai per al pacte es perceben com instruments propis d’una certa ingenuïtat. En què la gestió no és prioritària i les decisions a mitjà i llarg termini que afecten els serveis que l’administració ha de prestar als ciutadans tampoc no són prioritàries en l’acció de govern.

El poder legislatiu fa bromera en comptes de fer política i la resta de pilars de l’Estat, com la justícia, no actuen precisament com a estabilitzadors sinó que naveguen en el descrèdit per haver-se deixat arrossegar o haver participat entusiàsticament en la manipulació política. Els valors a preservar no sembla que siguin els de la democràcia i el progrés de la convivència, sinó els d’una determinada visió de la unitat d’Espanya i la d’un Estat que es resisteix a qualsevol preu al canvi i d’aquesta manera va enfonsant-se en la seva pròpia degradació.

La política està empantanegada, pendent de les eleccions andaluses i d’un avançament electoral que podria afegir a la cita de les municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig una convocatòria de generals el mateix dia o, potser, abans. En aquest ambient, els partits comencen a escalfar motors electorals.

Amb aquest escenari la prioritat electoral a Catalunya es trasllada a Barcelona i la ciutat es converteix en el camp de batalla que partits i paracaigudistes estudien com una plaça imprescindible. El problema per als barcelonins és que controlar la ciutat sembla per a tots els candidats un pas important en alguna altra direcció.

Qui pensa en Barcelona?

Les municipals a la Ciutat Comtal ja atrauen un bon nombre de candidats sorprenents. En aquests moments, l’actual alcaldessa, Ada Colau, seria l’única candidata que haurà passat la legislatura a la Casa Gran, juntament -si es confirma la seva candidatura- amb el candidat del PSC, Jaume Collboni. Manuel Valls, exalcalde d’Évry i ex primer ministre francès, compta amb suports econòmics i empresarials importants que greixaran una maquinària que és la de Ciutadans i Societat Civil Catalana.

La candidatura de Valls té els fonaments de molts anys de gestió amb llums i ombres. Valls es presenta amb les credencials de superpoli i orientat a la seguretat i la reactivació econòmica, uns objectius que poden atraure classes mitjanes i també els barcelonins farts del segrest de l’espai públic. El seu gran enemic és ell mateix i una mirada cortesana de la política. Si estudia, Valls s’aprendrà els temes, però difícilment haurà fet la pràctica i Ciutat Vella no es coneix visitant tres hores la Boqueria. Valls ha demostrat que ho tindrà molt difícil per empatitzar amb els barcelonins quan no sap o menysté el preu del transport públic, ignorant la importància de l’Ajuntament en la negociació per fixar-ne la tarifa, que penja indirectament dels pressupostos generals de l’Estat. Un Estat amb qui, en canvi, diu que està en una situació privilegiada per negociar. Basant-se en què? Des del seu punt de vista, en el seu passat a França i la seva connexió amb l’alta política d’estat.

L’altre nou candidat és Ernest Maragall, que ambiciona actualitzar el “llegat col·lectiu” del maragallisme, del gran alcalde que va ser el seu germà Pasqual. Coneix Barcelona i s’hi presenta per la situació que viu el país i la petició expressa formulada per Oriol Junqueras a la presó de Lledoners. En condicions de normalitat, Maragall no seria candidat.

La resta de partits encara poden donar sorpreses. Al PSC, Jaume Collboni seria el candidat natural, però els rumors parlen d’una possible candidatura sorpresa de la ministra Meritxell Batet. De la mateixa manera, a les files del PDECat es dona per fet que la guanyadora de les primàries, Neus Munté, anirà en una llista on hi haurà Ferran Mascarell però que podrien encapçalar Quim Forn o, potser, Elsa Artadi.

La batalla per Barcelona serà apassionant. Esperem que uns i altres la vegin com la lluita per la recuperació de la ciutat i no com un instrument per a altres objectius.

stats