L’OBSERVADORA

Buscant l’emèrit

Una època s’acaba amb la caiguda en desgràcia del rei de la Transició. L’autoengany que marca la política a Espanya -i sovint a Catalunya- podrà servir per retardar-ne les conseqüències polítiques, però no per evitar-les. Estem en ple canvi de rasant i encara no sabem què trobarem a l’altra banda, però la crisi és de les que marquen època i obligarà, especialment el PSOE, a forçar les costures del que és acceptable per al seu electorat amb la fugida de l’emèrit a Abu Dhabi.

El jove que va restaurar la monarquia a Espanya, tutelat pel dictador i negant el tron al seu pare i als joanistes, va demostrar l’instint de supervivència suficient per confiar a un transformista pragmàtic com ell la presidència del govern de tots els pactes i pilotar el canvi de règim. Adolfo Suárez i els homes de la Transició -els principals líders ho eren, excepte la Passionària- tenien interioritzada la necessitat de canvi i tenien molt fresca a la memòria la Guerra Civil i el franquisme, cosa que els aportava grans dosis de voluntat d’acord, una mena de ciment per a la negociació.

La idea d’una nova Espanya europea es va convertir en un somni compartit i realitzat el 1985 amb l’adhesió a la CEE, però la tensió entre el vell i el nou que va significar la transició espanyola es va resoldre amb pactes que han tingut amb els anys un èxit desigual. Euskadi es dessagnava amb la violència, però es construïa políticament mentre Catalunya edificava amb el pujolisme una autonomia insatisfeta sota la lupa de la suspicàcia i el “i jo més” de les comunitats autònomes artificials. L’invent va sobreviure fins a la majoria absoluta del PP, quan Aznar va decidir capitanejar la involució i desfer-se de l’esperit constitucional que havia inspirat una certa tolerància a la diferència. La resta de la història l’hem viscut tots: el fracàs de l’Estatut per la reacció del PP amb el Tribunal Constitucional com a alt representant de les forces centrípetes de l’Estat, el 9-N, l’1-O i el procés independentista frustrat.

Joan Carles va funcionar com un factor d’estabilització amb els militars als anys 80 i progressivament es va anar dedicant a la seva vida i els seus negocis com un ambaixador de luxe que confonia el patrimoni propi i el públic, però deixava la política en mans d’una elit cortesana de gairebé tots els partits que van decidir no fer-se mal mútuament.

Joan Carles I es va dedicar als seus business excepte amb Catalunya, que afecta el nucli del més sagrat, la unitat d’Espanya, i per la qual ja el 2012 es va oblidar de la màxima que “el rei regna però no governa” i l’obligació d’exercir el paper “moderador” de l’article 56 de la Constitució. Recordin l’extemporània intervenció en la política espanyola el 18 de setembre del 2012, poc després de la primera gran manifestació independentista i quan Espanya es debatia sobre la petició del rescat a la UE, quan es va publicar una carta oberta a la web de la Casa del Rei en la qual parlava de deixar de banda “dissensions”, “quimeres” i “ferides”. Dos dies abans de la trobada entre Mas i Rajoy sobre el pacte fiscal, Joan Carles escrivia: “No són temps per escodrinyar en les essències ni per debatre si són galgos o podencos els que amenacen el nostre model de convivència”.

Avui Joan Carles I ha sortit d’Espanya d’amagat per evitar donar les moltes explicacions sobre l’origen i destí del seu patrimoni que investiga la justícia suïssa i el Tribunal Suprem. Fa dècades que l’avui rei emèrit va perdre l’instint de supervivència, convençut de la seva impunitat i amagat darrere de l’abús que li atorga legalment la inviolabilitat. Per acabar-ho d’adobar, que el destí del pare del rei per distreure la justícia europea sigui una satrapia del Golf sembla una broma de pèssim gust per als ciutadans espanyols.

Una època s’acaba amb la caiguda en desgràcia del rei de la Transició i Espanya ha de decidir si es manté en la involució de la Constitució que va permetre unes quantes dècades de convivència, incòmoda però convivència, en un país d’història dramàtica, o afronta una reforma de la carta magna coherent amb la realitat d’Espanya i que sigui capaç de reformar l’arquitectura institucional.

El rei demèrit

Felip VI intenta consolidar el seu regnat aïllant el seu pare i intentant circumscriure la seva actuació a l’àmbit de la seva “vida privada” prèvia a la seva abdicació. Pot tenir èxit mediàtic en el relat general, però la justícia suïssa investiga actuacions posteriors al 2014, i la monarquia, precisament, és una institució per via dinàstica, hereditària i personal, que difícilment pot destriar el vessant institucional de l’individu.

De la mateixa manera que Joan Carles I va connectar amb la majoria dels espanyols àvids de democràcia la nit del 23-F, Felip VI va connectar la nit del 3 d’octubre del 2017 amb l’Espanya homogènia i unitària, però va perdre la part de l’opinió pública catalana que encara li atorgava capacitat de mediació. Avui el principal valedor polític del rei és l’extrema dreta, la dreta tradicional i el PSOE governamental que ha preferit oblidar-se que un dia va ser republicà de la mateixa manera que un dia va ser vagament federal.