Carles Puigdemont: “La tercera via és fantasia, l’Espanya que veuen ara és la que quedarà durant molts anys”

Cap de llista de junts per catalunya

Carles Puigdemont (Amer, 1962) ens rep, en la doble condició de president a l’exili i de candidat de Junts per Catalunya el 21-D, només 24 hores després de la manifestació de Brussel·les.

Com se sent després de la marxa massiva de dijous a Brussel·les?

Molt reconfortat i acompanyat. Un poble que respon. Ho fa cada Onze de Setembre, ho va fer l’1-O i el 3-O. Ho ha fet ara a Brussel·les i ho farà el dia 21.

Divendres un titular parlava d’odi a Espanya als carrers de Brussel·les.

Té molta mala fe. En cap moment hi va haver un sol mot d’odi contra Espanya. Dijous la realitat catalana va desbordar el discurs únic espanyol. Aquesta “ unidad de destino en lo editorial ” que ha intentat influir i ha influït les estructures europees.

La narrativa oficial té un estat al darrere.

Que utilitza recursos que també paguem els catalans independentistes per malparlar de nosaltres i titllar-nos de criminals arreu d’Europa.

Què pensa quan veu que encara hi ha empresonats?

Em poso de molt mala lluna. M’indigno profundament i sento una gran tristesa. Com és possible que a l’Europa del segle XXI hi hagi presos per delictes polítics? Hem arribat a tal perversió que es dona per normal, i fins i tot hi ha líders, i em sap molt de greu -el senyor Iceta ha tingut una actitud indigna-, que es permeten frivolitzar-hi. És d’una baixesa moral amb la qual es pot construir molt poc, i es pot reconciliar menys.

¿La seva estratègia a Brussel·les considera que li ha donat la raó?

És evident. Trenta dies després que l’estat espanyol presentés un mandat d’arrest europeu, l’ha hagut de retirar. Què vol dir això? Doncs que està utilitzant una directiva europea per fer política, i ens encarregarem que doni explicacions. Potser a Espanya ho pot fer, però això és Europa. I aquí no hi ha jutges amics. No hi ha fiscals que afinen. Aquí és una altra cosa.

Vostè pot arribar fins a Perpinyà?

Soc lliure a tot Europa excepte a Espanya. Una paradoxa molt eloqüent sobre la naturalesa del conflicte.

¿Prendrà possessió de l’acta de diputat?

Sens dubte.

¿S’arriscarà a tornar i acabar a la presó, per tant?

Els meus drets espero que siguin garantits per tots aquells que s’han passat durant anys i els últims mesos bramant pels drets dels diputats. Prendré possessió, com a diputat. Qui em farà diputat no són uns oficials d’un jutjat o un consell de ministres, serà el poble de Catalunya.

Vostè, per a molts ciutadans, té la legitimitat que li dona la institució. ¿Ha posat la institució en risc?

Les meves decisions, encertades o no -estic obert al judici que es pugui fer-, les he pres segons aquesta responsabilitat. Per això soc aquí ara. Si hagués volgut resoldre una situació personal, potser hauria arribat a pactar amb la fiscalia. Qüestiono el cas. Dic que no és digne d’una democràcia que es jutgi un president i un govern per haver complert un mandat. Tinc el deure de rebel·lar-m’hi. Això sí que pot ser un delicte de rebel·lió intel·lectual. Em rebel·lo contra l’Estat, no ho vull normalitzar. Per això soc aquí. Ho faig per protegir la institució.

¿No hauria sigut protegir la institució convocar vostè les eleccions?

Ho hauria pogut ser, sí. De fet, ho vaig intentar. Però si convocava les eleccions no hauria impedit aquest cop d’estat del 155. L’Estat no va tenir el coratge d’aturar-lo i volia una humiliació. No hi estava disposat.

¿Ha tingut temps de reflexionar sobre què podria haver fet diferent?

Hi ha moltes coses que donàvem per bones i que hem de revisar. La fantasia més gran que hi ha hagut en l’imaginari polític és la tercera via. Quan algú diu “tercera via”, està dient “l’Espanya que veieu ara”. Ens hem equivocat inflant el globus de la tercera via, en comptes de reconèixer que era un eufemisme. És una pura fantasia. L’Estat no vol ser reformat.

Si conclou que l’Estat no vol ser reformat, només hi hauria la via unilateral i arribem al límit actual.

No és cert, això.

Quin és el pròxim pas?

Passa per la democràcia. L’única unilateralitat efectiva és el 155. ¿Es vol reconèixer la decisió dels catalans? Imagini que de les eleccions en surt un amplíssim mandat perquè retirin el 155. Es respectarà? Si s’ha de dir que no, ho han de dir ara abans d’anar a votar. Senyor Iceta, senyora Arrimadas, senyor Albiol, diguin abans de demanar el vot que respectaran el resultat. Fins i tot si no els agrada.

I com s’aplica el seu projecte?

Fent evident que s’ha de resoldre aquesta paradoxa. Que les idees que em poden dur a una investidura al Parlament són les mateixes que fan que el vicepresident sigui a la presó.

La contradicció a resoldre també és interna. Vostè, ERC i la CUP tenen ritmes diferents.

Tots volem el mateix.

I el ritme i els mecanismes?

L’objectiu és compartit. Hem de ser militants de Catalunya més que militants de cada partit. Si no ens despistem en l’horitzó podrem continuar conciliant els legítims ritmes, discrepàncies i matisos. Amb la CUP tenim moltes discrepàncies però també objectius conjunts.

¿Com es desenvolupa la República si no s’aixeca el 155? ¿O si no s’aixeca el control econòmic?

Si el 155 surt derrotat, la primera decisió que ha de prendre el govern espanyol és deixar-lo sense efecte. Adreço la proposta a la UE. ¿Acceptarà que un estat membre no respecti el mandat de les urnes amb les regles del joc del mateix estat? I aquí començarem el desplegament d’un estat que ja no s’ha de proclamar. Hem d’anar als fets. La gent ha de poder notar que un estat millor permet viure millor. Durant els atemptats, la policia catalana ens va fer sentir orgull. L’1-O, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van fer por a molta gent. Aquest és el contrast de quan podem exercir la nostra sobirania i quan ens manen de fora.

¿Estaria disposat a una Catalunya independent fora d’Europa?

El meu compromís és una Catalunya líder dintre de la UE. Liderant reformes democràtiques, bones pràctiques, una aproximació entre ciutadania i institucions que faci petita l’escletxa que s’està creant. Europa necessita més Catalunyes.

¿Li hauria agradat anar en una sola llista independentista?

Sí, clarament. Ho vaig intentar. És el que demanava la gent.

¿L’atomització del vot pot fer que el partit més votat sigui Cs?

M’interessen les tendències. I que un projecte tan tendre com el que hem cristal·litzat gent que ens hem conegut per telèfon vagi creixent molt ràpidament. Si la tendència es consolida, podem donar aquesta esperança que espera el poble de Catalunya. Però que a ningú se li escapi que els resultats vindran afectats per una gran anormalitat. Exigim que hi hagi observadors internacionals. Que valorin la neutralitat dels mitjans públics, la intimidació de policies al carrer, la guerra econòmica. Rajoy té tres candidats: Iceta, Arrimadas i Albiol.

No pot negar que el partit no ha tingut un paper important en la llista.

Amb el partit vam quedar que no era el moment de partit. Probablement l’únic que ho ha entès és el PDECat. I ha de ser premiat més que castigat.

Si no pogués prendre possessió del càrrec, ¿qui seria el presidenciable de la seva llista?

No poder prendre possessió és una opció antidemocràtica. Si diem a tothom que accepti el resultat si és que jo acabo sent president, no hi ha opció. Acceptar una alternativa és acceptar el que ens està passant.

¿Descarta tornar a Catalunya abans de les eleccions?

No descarto res. Des que vaig venir, no vaig descartar tornar l’endemà. És el meu desig. Si fos per mi, tornaria amb vostè. Però depèn dels qui han aprovat el 155, dels qui han fet possible que hi hagi gent a la presó i a l’exili. Tenen la clau perquè puguem fer política en llibertat. De moment, no la giren.

¿La declaració del 27 va ser d’independència o de resistència?

De resistència no ho va ser. Va ser una declaració parlamentària democràtica, política. Un Parlament democràtic no té cap motiu per resistir.

Som a Bèlgica. ¿Potser va ser més de resistència?

Estic en una posició de resistència per defensar les institucions.

Tornem a l’octubre. ¿Va témer per la seguretat dels ciutadans?

Clarament, sí. Em va quedar clar l’1-O, i el 3-O al vespre sentint el cap d’estat. Hi ha coses que no estic disposat a fer. No estic disposat a la violència. Mai. Ni quan l’independentisme era minoritari. No estic disposat a tot per la independència. En canvi, Iceta, Arrimadas i Albiol sí que estan disposats a tot per la unitat d’Espanya. Vaig fer un acte de responsabilitat. Tristament, a l’altra banda no hi va ser. Vaig intentar conduir les tensions per canals de diàleg.

En aquell moment hi va haver moltíssima tensió interna. Què és el que més li dol?

Són moments molt durs i difícils. Som humans i tenim sentiments, emocions, dubtes, entorns. Vull governar amb persones que ploren i tenen dubtes. Ni un sol moment ens vam desviar de l’objectiu.

Se’l va acusar de traïció.

Aquestes coses no em fan canviar decisions. El més fàcil hauria estat plantejar una resistència física des de la Generalitat. Però sabia que amb un Estat esperonat pel seu mateix cap d’estat en el fanatisme, no teníem el dret de posar en risc la vida de les persones. Ara seguim superant l’Estat. Què hem fet amb l’euroordre? Hem guanyat. Amb una posició d’enorme feblesa. Aquí som forts. Havent guanyat l’1-O. El vam guanyar, i d’aquí plora la criatura. Mentre conduïm la situació en termes democràtics de participació positius, l’Estat no guanyarà mai. Si l’Estat ens porta al seu terreny de joc, la confrontació, la ulsterització com en diuen, perdrem.

¿S’ha anat massa de pressa? ¿S’hauria d’haver treballat més la majoria interna?

No ens posarem mai d’acord en això. Crec, tanmateix, que no hem de deixar mai de fer l’esforç permanent d’explicació. Li dic a tota aquella gent que estava disposada a donar la vida el dia que fos, que no cal. A la gent que creu que és millor quedar-se depenent d’Espanya, li hem de dir que se la mirin bé abans de prendre la decisió. L’Espanya que veuen ara és la que quedarà durant molts anys. Si no els agrada, se l’hauran de menjar.

¿En quin moment va decidir que el pas següent era marxar a Bèlgica?

Decidir-ho, no va ser fins al dissabte abans. Es triava en funció de com avançaven els esdeveniments a l’altra banda. Òbviament, ara sabem coses que no sabíem. I ens diuen que quina sort que hàgim pogut fer aquesta jugada, si no potser ens trobàvem aquell dilluns tots a la presó, Europa sense parlar-ne, tancats amb pany i forrellat, i en una situació molt difícil de remuntar en unes eleccions.

Ha parlat amb el vicepresident?

No hi he pogut parlar.

Li ha escrit?

Ell ho té difícil. Vaig enviar una carta a tots els consellers al cap d’una setmana de ser aquí. La consellera Bassa i la consellera Borràs l’han rebuda, però em sembla que els altres no. He parlat amb tots excepte amb el conseller Romeva, que no he pogut.

El dissabte que va prendre la decisió, ¿la va explicar a les filles?

És un procés que per a la meva família pot ser dramàtic i tràgic, i preferiria no parlar-ne, d’això.