Compte enrere
7. Escalfament. El Parlament continua endavant basat en la seva majoria i el govern espanyol continua endavant en funcions. Recorrent al Tribunal Constitucional per evitar fer política. El gran problema d’Espanya, Catalunya, continua bloquejant la formació de govern. Les eleccions de desembre del 2015 van deixar una Espanya només a mig camí de la sortida del bipartidisme i la capacitat negociadora s’encalla en la corrupció, que inunda el PP sense ofegar electoralment Mariano Rajoy, la visió de l’economia i la relació amb Catalunya. La repetició de les eleccions sis mesos després, el 26-J, no ha solucionat les coses. El primer objectiu de Podem sembla que és matar el PSOE; el de Sánchez, sobreviure al seu partit i tornar a intentar una investidura; el de Rivera, acabar amb Rajoy; el de Rajoy, que no el despertin. Els demòcrates es mouen entre bastidors sense explicar que han decidit fer política i ERC s’ho mira amb un mig somriure irònic. La fórmula d’acceptar l’encàrrec del rei per ocupar la posició de presidenciable, sense comprometre’s a anar a la investidura si no compta amb els suports prèviament, sembla que té poc recorregut legal, però diu molt de l’ADN del registrador de la propietat. Inflexibilitat i passivitat.
6. Mentrestant, a Catalunya la majoria independentista compleix el programa electoral i es ressitua per superar l’escull de la qüestió de confiança. Sabent que sense negociació el final és un crit en el silenci i sabent, també, que els actors de la política espanyola no són capaços d’obrir una via negociadora. A Espanya, també en política, la testosterona s’imposa a la neurona amb una recurrent impossibilitat d’acceptar la diversitat i donar-hi sortida. El marc democràtic i la Unió Europea són una garantia, però no sembla que la UE pugui ser un agent actiu a favor d’un referèndum a Catalunya. Excepte si l’Espanya carpetovetònica segueix ampliant la base social que descarta la possibilitat d’entesa, inhabilitant la presidenta del Parlament, obrint una via penal contra la representant democràtica i continuant els processos contra els organitzadors de la consulta popular del 9-N. La unilateralitat pot portar a la frustració. L’immobilisme polític i la repressió per la via judicial del govern del PP porten a la independència. Qüestió de temps.
5. Un sistema corrupte. Catalunya i la corrupció són problemes endèmics d’Espanya. En un país que no té ni una paraula per traduir el terme anglosaxó per retre comptes o responsabilitats ( accountability ), el PP anirà a judici per haver esborrat els ordinadors de Bárcenas, i els exministres d’Aznar Ángel Acebes, Cascos, Rato, Arenas i Mayor Oreja declararan pel cas Gürtel. A Catalunya, l’escrutini del ministeri de l’Interior ens ha garantit l’operació de neteja política més important mai somiada pels ciutadans. La virtut dels polítics que hi sobrevisquin està garantida per les activitats del ministeri de l’Interior i l’exresponsable d’Antifrau. Cal, però, que culminin els processos judicials.
4. Creixement malgrat tot. Mentre la situació política s’enquista a Espanya i s’irrita a Catalunya, la societat continua remant. Catalunya creix al 3,5% i l’atur ha baixat al 15,9% (Euskadi se situa al 12,5% i Andalusia al 29%). Però l’ocupació perd força i es precaritza, basada en els serveis i no en la indústria. Creació sòlida d’ocupació, formació, repensar les pensions. Són els desafiaments ocults. Permanentment posposats.
3. Turquia abandona Europa i Europa s’abandona. El cop d’estat turc ha portat una onada extraordinària de repressió. Una purga de l’exèrcit, la magistratura, l’ensenyament, la premsa. Erdogan ja té un poder omnímode, sembla que tot hagi estat una operació a mida. Turquia abandona l’estela dels valors europeus i se’n situa al marge. S’allunya. També Europa s’ha allunyat de la seva essència. L’ampliació a l’Est no ha estat un èxit. La unificació alemanya ha tingut el cost de diluir el nucli dur. I ara el Brexit. Caldrà salvar l’àrea euro reforçant-la i fent real l’Europa de les diverses velocitats i geometries. Salvar Europa és salvar la zona euro, reforçant-la.
2. La guerra contra la jihad. França està en guerra i nosaltres també. No ens enganyem. El terrorisme jihadista és fruit d’una guerra interna de l’islam polític i religiós. Una contradicció interna que ha de resoldre’s entre moderats i radicals. Entre evolució i involució. L’exportació del terror apunta directament als nostres valors i els errors polítics dels nostres governants no el justifiquen. No hi ha neutralitat possible. Però tampoc hem de renunciar ni a la nostra llibertat ni a demanar responsabilitats als que agiten el vesper. On és la comissió parlamentària que analitzi les conseqüències de la política exterior d’Aznar?
1. On són les dones? Un grup de persones preocupades per la visibilitat de les dones als mitjans de comunicació ens interpel·len. On són les dones? A l’ARA, en tots els nivells. Amb tot el seu talent. Som conscients que queda feina per fer. La farem. Detectem talent i el fem visible progressivament. Les dones no són una quota, són una realitat oculta.
0. Bones vacances, si en teniu. Intenteu mirar lluny i en silenci.
