L’OBSERVADORA

Enfangats i a garrotades

Les eleccions de la crispació ja estan convocades. El clima polític està enfosquit, la realitat s’enfanga, els insults s’acumulen i la política de la testosterona exigeix sempre un adjectiu superlatiu més, un gest de menyspreu extra dirigit al contrincant. El debat polític honest és impossible quan es menteix sense prejudicis, l’agenda està capturada per la propaganda i les institucions i els pilars de l’Estat estan assetjats per interessos partidistes o personals. Aquesta és la situació a Espanya, on la cridòria i la bastonada s’imposen com ha passat tants cops en les cruïlles al llarg de la història. Com en les Pintures negres que Goya l’afrancesat es va dibuixar a casa pensant en les bastonades entre liberals i absolutistes, que històricament han perdut els liberals.

Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa a través d’una moció de censura que es va precipitar per les condemnes de corrupció al PP i gràcies al suport dels partits que el Madrid del km 0 anomenaria los periféricos. La votació va significar indirectament un gest de confiança del PNB, ERC i el PDECat a un Pedro Sánchez que havia de demostrar quina és la seva idea d’Espanya i fins on és capaç de defensar-la. Vuit mesos més tard, Sánchez plega havent desplegat una política governamental de gestos referents a les polítiques socials i l’enterrament definitiu de Franco, però sense una proposta clara i valenta per a l’arquitectura d’Espanya i, sobretot, sobre el futur de la relació amb Catalunya que tot ho condiciona.

En aquest ambient polític, Pedro Sánchez ha decidit acabar amb l’agonia que hauria suposat intentar sobreviure sense pressupostos generals de l’Estat i ha convocat eleccions generals per dirimir la batalla que no és ja entre conservadors i progressistes, sinó entre involucionistes i conservadors. Entre la dreta que amenaça amb un 155 perpetu a Catalunya -és a dir, la intervenció de l’autogovern començant pels Mossos, l’ensenyament, els mitjans públics i les presons- i el PSOE, internament tensionat i que proposa mantenir una situació que a Catalunya la majoria de la població considera insostenible i insuficient. Un cop més, els partidaris del diàleg han perdut i els que van confeccionar el suport a la moció de censura estan en hores baixes tot i haver demostrat la capacitat de condicionar la política espanyola.

Que visquis temps interessants, diuen els xinesos utilitzant un proverbi quan volen complicar-te la vida, i els propers mesos ens garanteixen a tots un gran entreteniment observant si Espanya serà capaç de fer un pas més cap a l’abisme. El judici als presos independentistes ha mostrat uns líders polítics forts malgrat la injusta presó preventiva i una Fiscalia que tindrà molt difícil provar violència o connivència dels Mossos sense forçar l’estat de dret als ulls d’Europa, aprofitant que la UE ha demostrat que no està disposada a fer res per mantenir els estàndards democràtics dins del club, sinó només a tancar files entre estats pressionada pel temor a la centrifugació que significa el Brexit.

L’estat espanyol és en una cruïlla comparable a la de la Transició, i les eleccions convocades per al 28 d’abril -un mes abans de les municipals, autonòmiques i europees- seran determinants per al model de democràcia en les properes dècades.

Catalunya continua sent el principal factor d’inestabilitat, i els votants espanyols hauran de decidir si volen un govern que mantingui la repressió de la voluntat d’una gran majoria de catalans ofegant les institucions i el país, empresonant, vencent però sense convèncer tampoc en el segle XXI. El sobiranisme es manté dempeus gràcies al suport popular malgrat les dificultats i la manca d’estratègia conjunta. Amb el judici en marxa és difícil que l’opinió pública demani explicacions i responsabilitats als empresonats i exiliats, però el futur exigeix un gest d’honestedat per valorar la realitat tal com és.

Cruïlla entre la por i la cooperació

Expliquen que Obama i Merkel tenien una relació particular. El president dels Estats Units respectava la cancellera pel seu “carisma invers”, com defineix la seva personalitat Ben Rhodes a El mundo tal y como es (Editorial Debate). Rhodes explica que Obama admirava el seu pragmatisme, la seva impertorbabilitat i la seva tossuderia. La cancellera era la seva sòcia més fiable i havia posat el seu futur polític en perill acollint un milió de refugiats sirians a Alemanya. En l’últim sopar oficial, quan va acomiadar Obama a la porta del seu vehicle blindat (la Bèstia), “va aparèixer als ulls de la cancellera una llàgrima solitària”. El comentari d’Obama als seus col·laboradors va ser: “L’Angela està completament sola”.

La pulsió de replegament actual és històrica i generalitzada a Occident. Espanya haurà de decidir si torna a l’Espanya negra després d’un pacte de la Transició caduc. A Catalunya, el moviment sobiranista continua dempeus, però també li caldrà fer-se moltes preguntes, exigir responsabilitats i mantenir ferm el rumb de la no-violència i la benaurada impuresa, diversitat i inclusió del moviment si es vol viu i massiu. Necessitarà líders capaços de preguntar-se permanentment si estan equivocats malgrat que el context de l’“ A por ellos ” empeny en sentit contrari.