L’OBSERVADORA

Estupor i tremolors

Amb el seu barret excessiu, la seva excessiva productivitat i la seva mania de buscar pel mercat la fruita que a les parades descarten per excessivament madura, l’escriptora Amélie Nothomb descrivia amb Estupor i tremolors el xoc cultural que li va representar el pas per una empresa japonesa. Ve al cap aquest llibret, que està entre la crònica i el divertiment, per la fórmula triada per Pedro Sánchez per qualificar les informacions sobre Joan Carles I com a informacions “inquietants i pertorbadores”. L’única diferència entre l’estupor i la inquietud i les tremolors i les pertorbacions és que en el cas de Nothomb l’estupefacció novel·lesca sembla més genuïna que la del cap de govern espanyol fent-se el sorprès per les revelacions periodístiques sobre l’opacitat dels comptes de la família reial a Suïssa.

ESQUERDES

Al sistema polític de la transició espanyola fa temps que se li estan esquerdant les columnes que sustenten el fris de la Constitució del 78 sense que es posi remei a la decadència. No perquè sigui impossible reformar la Constitució i intentar adaptar-la a la realitat del segle XXI, sinó per una incapacitat reiteradament demostrada al llarg de la història de diagnosticar la realitat sense autoenganyar-se i adoptar el diàleg i les majories democràtiques com a únic mètode per pactar les formes de convivència que els ciutadans espanyols vulguin atorgar-se. El mal no només es pot atribuir a l’Estat, ni a l’actualitat, sinó a una manera de fer en la història d’Espanya que sempre sembla dibuixar-se com un bucle infinit.

POLÍTICA D’ESTRUÇ

Després de les legislatures estruç de Rajoy -amagant el cap sota l’ala del TC i de l’actuació policial a Catalunya, tancant els ulls també a la crisi de la monarquia-, la societat espanyola pot afrontar un moment de refundació, que estaria en mans d’un govern del PSOE i Unides Podem, o fer com sempre un pacte d’estat entre els partits i la premsa cortesana que doni una aparença de canvi a la continuïtat de la caiguda.

Espanya té avui gravíssims problemes territorials, econòmics i institucionals que acaben amb el somni d’alguns reformadors de la Transició d’una Espanya moderna, europea i rica. La qüestió que caldrà seguir els propers mesos serà veure si la nova generació política està en condicions de fer un salt endavant o bé pacta amb la decadència.

UN BORBÓ-BORBÓ

El moment requeriria valentia i diàleg per lidiar amb la crisi del covid, la crisi territorial i la crisi institucional derivada de les aventures d’aquest Borbó-Borbó que ha resultat ser Joan Carles I, però fins ara la set de reforma i els valors republicans del PSOE desapareixen quan cal falcar la monarquia. En les últimes setmanes, la Moncloa i la Zarzuela intenten posar un tallafoc entre la corrupció de Joan Carles I i el regnat del seu hereu i actual cap de l’Estat, Felip VI, com si l’essència de la institució no fos precisament la línia dinàstica. De fet, la caiguda en picat de Joan Carles I ha estat a l’altura de la nissaga reial borbònica, amb el degoteig de revelacions sobre una fortuna multimilionària amb origen a l’Aràbia Saudita i Bahrain, una fundació per gestionar l’hiperactiu compte suís opac per a la Hisenda espanyola i una transferència de 64,8 milions d’euros a la seva amant poc després de fugir a Espanya després d’un accident durant una cacera amb ella a l’Àfrica en plena crisi econòmica.

RESPONSABILITAT I REFERÈNDUM

L’escàndol descobert gràcies a la Fiscalia suïssa és d’una dimensió tan gran que la Zarzuela pretén evitar la decadència de la institució i del cap de l’Estat amb la intervenció de la Fiscalia del TS, viatges a províncies i el distanciament formal de l’emèrit. Es tracta de pedaços per a una opinió pública cada cop més dividida i a la qual el CIS va deixar de preguntar sobre els seus reis quan la popularitat es marcia per la corrupció del cas Nóos. Avui els espanyols estan dividits més o menys al 50% sobre monarquia i república, i els crítics amb el cap de l’Estat es concentren a la perifèria. Felip i Letícia passegen per les Espanyes menjant gelats i saludant banyistes i Pedro Sánchez admet que caldria revisar la manca de responsabilitat reial, però no és suficient. Tant la Moncloa com la Zarzuela haurien d’afrontar que només seria possible restablir la credibilitat institucional acabant definitivament amb la inviolabilitat del monarca i convocant un referèndum sobre la forma d’estat. La resta seria, un cop més en la història d’Espanya, gatopardisme borbònic.

A Catalunya el 50% republicà d’Espanya augmenta al 70%, segons el CEO, i és que Felip VI va decidir el 3 d’octubre del 2017 dirigir-se a l’essència de l’Estat i les seves forces vives i no als seus conciutadans en estat de xoc per la violència de l’1 d’Octubre. Felip VI va cometre el greu error de tractar ciutadans lliures com si fossin súbdits.