L’Europa insomne

Europa tenia un somni. Un continent en pau en el qual la prosperitat econòmica i comercial i una moneda comuna portarien a una progressiva integració política i social. Un continent on mercaderies, persones i valors democràtics i fraternals circularien lliurement, estenent-se de l’oest cap a l’est. Avui Europa és una insomne malhumorada.

El projecte d’integració de la Unió Europea dels nostres pares fundadors està avui en perill per diversos factors: la baixa qualitat dels líders, la força centrífuga del Brexit, l’impacte de la crisi i les ombres que encara planen sobre la recuperació de l’economia, i la incapacitat de donar resposta cohesionada a la massiva arribada de refugiats.

La Unió Europea fa dècades que no té estadistes. Potser ni ens en calen. Probablement, la construcció europea ja hi sortiria guanyant si tingués, si no estadistes, sí polítics que, com deia Churchill, no fossin com un sofà. És a dir, que no adoptessin la forma de l’últim que s’hi asseu. Amb polítics amb sentit del deure, capaços de fugir de la poderosa temptació populista, la Unió no estaria enfonsant-se a poc a poc.

La teoria del polític sofà es pot aplicar al debat sobre el Brexit. Pressionats per la tradició euroescèptica i, sobretot, per la intensitat recent de la retòrica antiimmigració protagonitzada pel UKIP, Cameron portarà el Regne Unit a un referèndum sobre la sortida del seu país de la Unió. El resultat de la consulta és incert i la població està dividida, com el mateix govern. Les condicions del futur vincle amb la UE s’haurien de negociar després de votar i a priori sembla complicat reduir significativament el cost i la burocràcia de pertànyer a la UE i mantenir les oportunitats comercials amb Europa i negociar separadament, bilateralment, amb els socis no europeus com els EUA, l’Índia, la Xina, el Japó i Austràlia, amb qui es manté el 50% del comerç britànic. D’entrada, els Vint-i-vuit estan intentant evitar la sortida de Londres a la desesperada traint Europa. Han corregut a tancar un acord antiimigració que cínicament s’assegura que no afecta la lliure circulació de persones. Les excepcions britàniques són un cop més un torpede en la línia de flotació de la lliure circulació i obliden que 15 milions d’europeus treballen en un país comunitari que no és el seu. Si la Gran Bretanya decideix marxar no serà el final. Pensem en l’oportunitat de concentrar-nos en una Europa de geometries reforçades abans que renunciar gratis al que hem construït.

També amb els refugiats el campi qui pugui està mostrant-nos la pitjor Europa. Cada cop són més i amb embarcacions més precàries, tot i que som al pic de l’hivern, els que intenten salvar la vida entrant al continent pròsper. Els ciutadans veuen les fotografies de l’èxode amb incomoditat. Provinents de Síria, l’Iraq i l’Afganistan, més de cent mil refugiats han arribat des de Turquia, Jordània o el Líban en dos mesos i no tenim una resposta comuna. La UE s’ofega en la contradicció entre les declaracions d’intencions i les solucions individuals de polítics atemorits pels crits d’una part de la seva opinió pública morta de por i en mans dels oportunistes. Els països de la ruta dels Balcans, encapçalats per Àustria, es reuneixen sense convidar Atenes, la porta, ni Alemanya, el destí desitjat. Àustria restringeix les arribades. Macedònia, Croàcia, Sèrbia i Eslovènia (UE els dos últims), també. Tots per lliure mentre Grècia, que fa vint anys va assumir un milió de refugiats econòmics dels Balcans, és la porta d’entrada dels desesperats immersa en la seva pròpia crisi econòmica. Després de sis anys de recessió, amb un 25% d’atur i amb un sistema de pensions en pràctica fallida, els creditors li recorden que ha de desemborsar el nou termini del rescat. Amb aquest panorama humiliant, Grècia fa front a la desesperació mentre Hongria anuncia un referèndum sobre la reubicació de les quotes de refugiats establertes. Per satisfer el partit xenòfob Jobbik, que amenaça els ultraconservadors de Viktor Orbán, Hongria posa en dubte acollir 2.000 persones en un país de 10 milions. La covardia política és de nota.

La crisi serveix d’excusa per a tot i l’espantall dels polítics sofà són els immigrants. Excusa per a la disgregació del projecte i aproximació a les forces de la reacció. Europa és ara per a molts la dels homes de negre i l’austeritat. És cert que de la crisi n’hem sortit acovardits, amb atur i desigualtats salarials. Però un cop passat el terror de l’esfondrament de la moneda amb la crisi del deute, és fàcil jutjar amb duresa i oblidar la gravetat del que hem viscut. La política europea s’ha aplicat a massa velocitat, però va ser Europa qui va rescatar els bancs espanyols -un crèdit que ara es torna amb diner públic, esclar!- i és la política bancària de la UE la que ara rescata més discretament els italians. No ens n’hauríem sortit sense les injeccions monetàries de Draghi i el BCE ni algunes reformes.

Malgrat les alarmes d’una nova recessió, els temors per la manca de credibilitat de les dades xineses o l’excés d’endeutament i els límits de la política expansiva, Catalunya i Espanya creixen el doble que la mitjana europea.

Europa és antipàtica perquè imposa austeritat, no sap acollir equitativament els refugiats ni afronta polítiques realistes que defugin tant el bonisme com la xenofòbia, té pulsions centrífugues, té socis reaccionaris i egoistes. Malgrat tot és el projecte de la democràcia, la llibertat i el progrés. No hi renunciem.