Fonaments o mà de pintura
“Metíoc fa de general, Metíoc supervisa els carrers, Metíoc supervisa el pa, Metíoc supervisa la farina, Metíoc troba remei a tot, Metíoc es farà un tip de plorar”. Plutarc, en el seu Consells sobre política, ja feia esment dels perills de l’hiperlideratge l’any 103 dC. Uns quants segles després, Convergència Democràtica està immersa en una reflexió sobre el seu model de lideratge i la seva proposta ideològica sense tenir clar encara que les successions a dit ja no s’estilen, fins i tot encara que puguin sortir bé.
Les successions obertes de líders no són el punt fort de CDC. No ho va ser la successió de Jordi Pujol, amb l’elecció d’Artur Mas, ungit pel líder i amb la fallida solució hereditària esperant al partit. Tampoc no ho ha sigut l’opció Puigdemont a Girona, amb la forçada renúncia massiva de regidors fins a investir fugaçment el número 19 de la llista com a alcalde.
Les successions obertes i meritocràtiques no són, en general, el fort dels partits tradicionals a Catalunya ni a Espanya, condicionats en gran mesura pel sistema electoral. Les llistes tancades i bloquejades no afavoreixen el rendiment de comptes continuat davant dels electors i incentiven comportaments d’obediència i adhesió a la cúpula per damunt de la meritocràcia i la competència. Però els partits d’esquerra han fet més esforços per obrir-se, i obrir els seus lideratges, a la participació dels militants.
En la tercera legislatura consecutiva a la presidència de la Generalitat, havent portat el timó de la consolidació pressupostària durant la pitjor crisi econòmica en dècades, havent vist el pare fundador del partit declarant una fortuna a Andorra, havent mudat ideològicament de l’autonomisme al sobiranisme, havent fet front a l’Estat amb la celebració d’una consulta democràtica que portarà Artur Mas i altres dirigents al Tribunal Suprem, havent-se aproximat a ERC i la CUP per formar govern i amb un calendari fixat cap a l’estat propi, Convergència afronta una reflexió seriosa sobre la seva identitat.
El procés participatiu que han posat en marxa per refundar el partit es calcula que portarà a escoltar unes deu mil persones que estan expressant la seva opinió sobre temes tan diversos com el nom del partit, el tipus d’elecció dels càrrecs institucionals i d’organització, la política immigratòria o l’adopció en parelles homosexuals. L’estructura del partit ho defensa per construir la posició ideològica al centre pragmàtic.
Portes endins, però, es dibuixen diversos sectors que es van organitzant entorn de Josep Rull / Carles Campuzano / Mercè Conesa o bé al voltant de Jordi Turull / Francesc Homs / Jordi Cuminal o Germà Gordó amb alguns càrrecs intermedis de l’administració i la candidatura de Teresa Pitarch a la presidència de la federació de Barcelona.
Els diversos sectors se situen entre el pragmatisme de l’aparell, “un partit sobiranista de centre capaç de pactar amb gent diversa”, un partit pròxim a la socialdemocràcia, un grup minoritari d’idees liberals o els que reclamen un partit “sobiranista que atregui no independentistes amb socialdemòcrates, liberals, socialcristians”, és a dir, un partit atrapa-ho tot, a l’americana.
Situant-se als marges, el conseller de Cultura, Santi Vila, parla d’una “deriva ideològica” que ha portat el partit a ser “una mala còpia d’ERC”, i adverteix que si el partit s’equivoca i no fa un canvi substancial s’haurà fet l’harakiri.
Un altre líder convergent dels que es mouen per ser en la presa de decisons parla de “projecte exhaust” i de “caiguda lliure” de la credibilitat del partit. La llista d’errors és coincident, tot i que no ho és la jerarquització.
No tots els sectors veuen la necessitat de canvi amb la mateixa intensitat. Alguns, com Germà Gordó, parlen de “fundació i no refundació”. Coneixedor de les interioritats del partit, Gordó posa en la llista d’errors “la negociació amb la CUP i algunes campanyes electorals” per damunt d’altres variables.
La batalla s’augura intensa. Un actor molt ben situat per observar l’escena parla de moviments per acabar “cuinant un pacte, i tots volen ser a la cuina”, i considera que “la fiscalia tindrà un paper important en el congrés”.
Al marge d’una lluita de personalitats, el procés cap al congrés de Convergència vol ser també un debat d’idees i de propostes a la societat. L’espai de centre ha de decidir sobre la seva identitat: si és de centredreta o de centre liberal. Ha de decidir on posa els límits de la seva oferta política pròpia, ha de decidir quin tipus de lideratge vol. Ha de prendre decisions en termes sobiranistes i ideològics i consolidar la seva transformació donant credibilitat a un altre tipus de partit més net, obert i democràtic si vol que els ciutadans li donin credibilitat. Haurà de decidir si fa una aposta amb idees i sense corrupció o un vistós foc d’encenalls.
