Un Govern per a un poble

Ja coneixem els membres d’un Govern que s’anuncia amb nou presos polítics, sis exiliats, després de tres investidures fallides, amb un president de la Generalitat investit amb vocació vicària i un país expectant. Només remuntant-nos als fets del mes d’octubre passat, el panorama polític costa de creure tot i haver-lo viscut. Evidentment, hem de mirar també a l’agressió del referèndum de l’1-O i a la declaració de la DUI més trista de la història, un acte desesperat sense estratègia posterior.

Amb la tensió encara alta, la societat està a l’expectativa de saber si col·lectivament s’entrarà en un període de distensió, de renovada confrontació amb l’Estat en nom d’una simbòlica República o de compliment del marc autonòmic. Avui la perspectiva és una mica més clara que ahir. De moment, la majoria parlamentària ha respectat els límits legals amb l’objectiu de recuperar la Generalitat, però ho ha fet en última instància, deixant en evidència l’excepcionalitat de la situació i la manca de drets polítics.

Entrem en una nova escaramussa, que serà la presència de dos exiliats i dos presos polítics al Govern. L’enfrontament públic està garantit si la justícia espanyola els manté en presó preventiva. Però també estan previstos els relleus dels consellers empresonats. Més enllà dels gestos hi ha la gestió i el bon ús dels recursos públics que cal recuperar des de fa mesos.

Al marge dels gestos, el to de la legislatura es construirà cada dia condicionat per les intencions contràries dels actors que també tenen calendaris que els pressionen. A Catalunya marcarà el futur sobretot el front judicial, i a Espanya, sobretot, l’agenda electoral.

Sigui com sigui és molt incerta la probabilitat d’una legislatura llarga. El Govern Torra pot recórrer a una convocatòria electoral amb els judicis i el PP pot tenir la temptació de tornar a aplicar el 155.

A Espanya, Rajoy aparentment està en una posició de debilitat, pressionat per la nova dreta nacionalista espanyola de Ciutadans i l’aspra ambició del seu líder. La fortalesa demoscòpica anima l’agressivitat de Rivera i els seus, i ha afavorit de facto un pacte dels partits constitucionalistes de la Transició per fer-hi front. Complint la màxima que l’enemic del meu enemic és el meu amic, Mariano Rajoy ha aconseguit l’aproximació del PSOE de Pedro Sánchez, abandonant l’estratègia d’alimentar mediàticament Podem. Sánchez vol començar a respondre a l’estratègia de Cs d’entrar també als caladors del vot socialista a Espanya com ha fet a Catalunya.

El PNB també s’ha acostat a Rajoy. Urkullu sap que el pitjor enemic és Ciutadans perquè és l’únic partit que gosa desafiar-li el més valuós. Rivera està disposat a acabar amb la quota i, per tant, amb el privilegiat sistema de finançament que permet al País Basc fer política. Quan semblava un cop més que agonitzava, la por a Cs ha facilitat a Rajoy una xarxa que li permetrà l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat i arribar amb comoditat a les municipals del 2019 i les generals del 2020. Només una aplicació preventiva del 155 a Catalunya ho pot complicar.

Després de la política frontista i contra la llengua a Catalunya i d’haver alimentat la fractura social, Cs es desacomplexa a Espanya, on fins ara havia intentat presentar-se com els liberals moderns. Res més lluny de la realitat. Com diu en privat un respectabilíssim polític conservador de la Transició: “Fins ara hem conegut el franquisme sociològic, però Cs és el franquisme ideològic”. Les crides de Rivera a no complir la llei i a aplicar preventivament el 155 ja abans d’aixecar-lo deixen en evidència la voluntat d’arrasar amb la llengua catalana, els mitjans públics, els Mossos d’Esquadra i qualsevol singularitat.

Si Espanya viu la batalla pel poder entre el PP i Cs, Catalunya viu encara en el desconcert. L’elecció del president Torra garanteix la recuperació de les institucions ara intervingudes, però el seu esforç simbòlic d’esdevenir un parèntesi obre moltes incògnites.

Pel que fa al seu Govern, la coalició arriba tensionada per les diferents estratègies i lectures dels últims mesos i per les tensions entre JxCat i el PDECat, molt debilitat. Les propostes de Torra són les mateixes que les del Govern Puigdemont i les novetats se centraran a recuperar les lleis suspeses pel TC. Un Govern que, per cert, no és ni de lluny paritari, amb només 3 dones i 10 homes.

El president de la Generalitat s’ha referit en els seus discursos a “la vida”, que caldria recuperar. La vida dels presos i també la dels ciutadans que han cregut en un projecte que semblava haver superat el nacionalisme identitari. La legislatura serà la crònica d’un desengany si la majoria transversal que ha defensat la sobirania dels catalans per decidir el seu futur s’empetiteix. A les dues Espanyes que cada cop més són una de sola no s’hi poden sumar dues Catalunyes. La virtut del Procés és la diversitat, la superació d’un nacionalisme de cognoms, classe social i lloc d’estiueig. Només Cs i el PP han utilitzat fins ara l’element essencialista. El relat per convertir el Procés en un populisme xenòfob ja està en marxa a Espanya i a Europa. Qualsevol gest que no ho combati portarà a la desmobilització i a reduir la base d’un moviment que havia superat el nacionalisme tradicionalista.