ENTREVISTA

Jordi Cuixart: "A Puigdemont i Junqueras no els reclamem que siguin amics, sinó que tinguin sentit d'estat"

El president d'Òmnium Cultural demana a Puigdemont i Junqueras que recuperin la unitat estratègica

Jordi Cuixart (Santa Perpètua de Mogoda, 1975) desborda energia tot i haver de passar entre cinc i sis dies de confinament a la cel·la (23 hores) cada cop que torna d’un permís de 12 hores per veure la família. Continua fent ceràmica i a través del vidre del locutori, parlant de llibres, ens ensenya que porta a la bossa el Bhagavad Gita, llibre de la filosofia oriental.

Aquesta setmana ha fet tres anys del seu empresonament i un de la sentència. Comencem pel primer aniversari. Quin balanç fa d'aquests tres anys sense llibertat?

Que en tres anys l'estratègia de l’Estat de fracturar la societat catalana per acabar amb el sobiranisme ha fracassat de totes totes. Han activat tots els seus ressorts a tot drap: monarquia, brutalitat policial, poder judicial, Tribunal de Comptes, diplomàcia internacional, clavegueres de l’Estat, persecució de polítics, d’activistes, d’artistes... tot i més. Estan rebregant el seu Estat de dret fins a l’extenuació, i malgrat això, aquí hi ha una part molt important de la població que segueix dient: "Drets i llibertats". Van intentar ulsteritzar Catalunya i van fracassar. I això ho hauríem de valorar més. Que s’ho facin mirar perquè la seva estratègia no els està funcionant.

Quines perspectives té de sortir i poder reprendre una certa normalitat?

En el curt termini, poques. Esclar que vull sortir per poder viure amb la meva família i anar a la fàbrica, però com a President d’Òmnium Cultural la prioritat segueix sent la resolució del conflicte polític i no vull que em fragilitzin els seus cants de sirenes.

Hem vist, amb el 100.2 i el tercer grau, com el Suprem ha canviat les regles del joc d’una manera destacadíssima i pels seus interessos. Del Codi Penal de l’enemic de delictes de violència sense violència, passem al reglament penitenciari de l’enemic. El Suprem s’ha atribuït unes competències que no ha tingut mai, fent volar pels aires les competències dels jutjats de vigilància penitenciaria, de l’Audiència Provincial i la feina de les juntes de tractament de les presons. Un 155 al sistema penitenciari català. Actuen amb total impunitat perquè se saben inqüestionables. La maniobra del Suprem i la Fiscalia per retirar-nos el tercer grau i el 100.2 és inèdita a la història penitenciària de l’Estat.

Ara el TC vol dilatar el recurs perquè no puguem anar al TEDH d’Estrasburg a buscar justícia, però tard o d’hora hi arribarem. Hem après moltes coses, també a ser tan perseverants com pacients.

Hi ha un cert debat a l'independentisme sobre el paper que juga la presó en el Procés. Vostè, per exemple, ha donat entrevistes a mitjans internacionals. ¿Serveix per aquest objectiu? ¿Dotar-se d'una certa legitimitat moral davant la comunitat internacional?

La presó era gairebé inevitable. Igual que l’exili és molt útil per internacionalitzar el conflicte, també ho és poder visualitzar la repressió en el seu màxim exponent. De fet, és un eina súper potent a nivell internacional per explicar la vulneració de drets fonamentals i dir-los: "Ep, jo no soc un polític, soc un activista, un ciutadà d'a peu i Espanya m’ha condemnat a 9 anys de presó per exercir el dret a manifestació, drets fonamentals". Això és fàcil d’explicar-ho al món sencer i és un bon reclam. Tancar els teus adversaris i dissidents polítics a la presó és un dels senyals de debilitat més gran que pot donar un Estat, i això les democràcies consolidades ho saben.

¿Creu que s'ha arribat a normalitzar la presó i s'ha perdut la indignació del principi?

Són tres anys i hi ha molt dolor. Hi ha gent que ho està passant pitjor que els presos fins i tot, gent que ho viu amb molta frustració, és evident. I la situació del covid ho ha capgirat tot. Pot haver-hi un cert període de distensió, però jo penso que la presó ha vingut per quedar-se, si més no per un temps i més si mantenim la voluntat de seguir exigint a l’Estat que escolti les demandes de la ciutadania. I em sap greu perquè us ben asseguro que no desitjo a ningú que hi caigui, però les amenaces de la presó no poden ser un límit per a l’exercici de drets fonamentals. Si cedim, els nostres fills pagaran un preu molt alt.

Fixeu-vos: 2.850 represaliats i un Tribunal de Comptes embogit que vol arruïnar la vida a centenars de famílies. Que ningú no s’equivoqui, això no s’ha acabat, perquè ni per molt que Pedro Sánchez ho volgués solucionar, que no és el cas, el Poder Judicial s’ha erigit com a salvador de la pàtria. L’estat espanyol pateix una triple fallida social, econòmica i democràtica.


També fa un any de la sentència. Vostè va ser condemnat a 9 anys de presó pel delicte de sedició. ¿Té esperances que la justícia europea acabi revocant aquesta sentència?

De moment, el que hem vist fins ara és que allò que és delicte a Espanya a la resta d’Europa no ho és. Com a precedent més immediat tenim la condemna del TEDH a Espanya la setmana passada, per la violència policial en una protesta contra les retallades. El TEDH diu que es va vulnerar el dret de protesta d’una manifestant que va quedar incapacitada pels cops de porra en una manifestació a Valladolid. O, per exemple, les resolucions dels exiliats, en Valtonyc, els posicionaments del Grup de Detencions Arbitràries de Nacions Unides, etc. Això ens permet ser optimistes. Ens equivocaríem si penséssim que la justícia europea farà seure l’Estat a negociar en igualtat de condicions, però també si penséssim que tot això és innocu per a ells. No ho és i tot suma.

D'altra banda, Espanya ha negligit en l’obligació d’investigar la violència de l’1 d’Octubre, en el marc dels tractats internacionals que ha signat. Tres anys després no ha mogut fitxa. Espero que Espanya també sigui condemnada internacionalment per la brutalitat de l’1-O.

Què opina dels passos que ha anunciat el govern espanyol per modificar el delicte de sedició perquè se'ls retallin les penes?

El delicte de sedició no s’ha de reformar, s’ha d’eliminar. Ho demanem al recurs d'empara al TC. No existeix en cap altre ordenament jurídic europeu. És un delicte de concepció franquista que condemna la protesta i seria impensable en qualsevol democràcia. És una anomalia en el dret internacional perquè no té equiparació dins la legislació de la UE. Nosaltres no entrem en càlculs de geometria parlamentària. Eliminar aquest delicte anacrònic seria una bona notícia, seria bo per a la democràcia a tot l’Estat, però tenim motius per ser-ne molt escèptics. Alhora, és evident que no soluciona el problema de la repressió ni posa el comptador a zero. Per nosaltres l’única solució real al conflicte polític passa per l’amnistia per a tots els represaliats. L’amnistia és l’única manera que té l’Estat d'admetre que s’ha equivocat, i apostem per aquesta opció: Cal una amnistia si volem refer ponts amb l’Estat.

Sabem que vostè no ha demanat l'indult, però ¿l'acceptaria si li donessin?

Ho repetim: l’única solució real al conflicte polític és l’amnistia. Que l’Estat esculli com vol començar a resoldre el conflicte: amb l’amnistia o amb una sentència d’Estrasburg que condemni el Regne d’Espanya per vulnerar drets humans. O amnistia o justícia europea. En altres paraules, l’espiral repressiva de l’Estat només s’acaba amb una amnistia o amb una condemna internacional. Creiem que si no s'aplica una amnistia, el govern de Sánchez haurà menyspreat els principals valors d’un estat de dret. I per això encara confiem que aquest govern espanyol aposti per l’amnistia i l’única via democràtica per resoldre el conflicte amb Catalunya. Nosaltres no renunciarem mai ni a l’autodeterminació ni a exercir els drets civils i polítics, a defensar els més de 2.850 represaliats del conflicte. Jugar amb qualsevol altra via per interessos pressupostaris o electorals no demostra precisament voluntat de negociació, de diàleg sincer per afrontar una resolució democràtica de veritat.

Què s'hauria de fer des d'aquí més enllà de la carta que li ha enviat a Pedro Sánchez?

El Parlament hauria d'aprovar una proposta de llei d'amnistia per portar-la al Congrés. Així es visualitzaria quina és la proposta de consens catalana.

L'independentisme va ser incapaç de pactar una resposta conjunta més enllà que la plataforma del Tsunami Democràtic. ¿Com va viure aquell esclat de violència al carrer en les protestes contra la sentència?

Vaig viure fatal la incapacitat dels nostres representants polítics de donar una resposta a l’alçada del moment històric. Una presidenta del Parlament, un vicepresident i consellers amb penes de més de 100 anys de presó i no són capaços de consensuar una resposta institucional digne? Home, aquí no hi ha excusa que valgui! I la gent què va fer? Doncs de les poques coses que podem fer, sortir al carrer i estic molt orgullós de les mobilitzacions que es van dur a terme. Si una vaga no molesta, no serveix de res. Estic convençut de la legitimitat de la desobediència civil i l’acció no-violenta.

Preguntem-nos per què aquells nois eren a plaça Urquinaona i quin futur els espera. La violència policial encara va alimentar mes l’espiral d’aquells dies. Sentència que condemnava l’exercici de drets fonamentals, un 43,4% d’atur juvenil a l’Estat, líders a la Unió Europea i un 38% a Catalunya (com Grècia) i no cal justificar res, només deixar palès el malestar del nostre jovent, que té dret a sortir al carrer sense que se’l criminalitzi. Perquè hi ha una violència estructural (habitatge, atur, precarietat...) encara molt més condemnable que s’acarnissa amb el jovent del país.

I des de llavors no s'ha recuperat una mínima unitat pel que fa al camí a seguir. Quin balanç fa?

La repressió persegueix dividir-nos, és obvi, però més enllà de la lluita antirepressiva, des de la societat civil, on sí que hem aconseguit una unitat sòlida, cal passar de la resposta a la proposta. Els nostres polítics ens han d'explicar de manera serena, però clara, què pensen fer per canalitzar el clam de la ciutadania. Que només es comprometin a allò que estiguin disposats a complir i a assumir-ne les conseqüències. El sobiranisme ha de seguir volent agradar i això només ho aconsegueix quan és creïble. Mereixem honestedat i això també passa per nous lideratges que complementin els existents. La política que no entén el poble no és política. Òmnium hi som i hi serem sempre per buscar punts d’entesa i espais de complicitat.

¿Com ha viscut tot el procés que ha acabat amb la inhabilitació del president Quim Torra? ¿Creu que hauria d'haver desobeït?

Molt malament, perquè després d’una setmana sembla que no hagi passat res, i resulta que l’estat espanyol ha fulminat un president de la Generalitat per una pancarta (que va acabar retirant) i en plena pandèmia, amb tots els riscos que això suposa per a la vida de la ciutadania. Tots els partits de tradició catalanista haurien d’haver posat el crit al cel, tots. És un atac a la institució, a la sobirania del poble de Catalunya. No podem permetre que els poders de l’Estat rebreguin les nostres institucions d’aquesta manera i la principal responsabilitat és dels partits polítics catalans, de tots. La gent no et tracta, tu et tractes i la Generalitat i la seva presidència és patrimoni de tots els catalans. Penso en els diputats de la primera legislatura i em poso les mans al cap. Hem de prestigiar les institucions, per això també dic que sense l'autogovern no haguéssim arribat mai fins aquí.

El cas és que tornem a estar a les portes d'unes noves eleccions. ¿Confia que l'independentisme, tot i la seva divisió, està en condicions de superar el 50% dels vots?

Sempre hem dit que ens cal ser més, cert, però també més determinats. El sobiranisme sempre ha volgut ser més, però també ens cal saber per fer què. Necessitem una proposta compartida, sense deixar de respondre a una repressió que no s’atura. És imprescindible i res no justifica que es renunciï a la unitat estratègica.

L'ANC diu que si se supera el 50% dels vots s'haurien de fer passos per fer efectiva la República. Hi està d'acord?

A Òmnium sempre treballem perquè hi hagi proposta, que generi el màxim consens i que es pugui dur a terme, com deia, amb tothom disposat a complir-ne i a assumir-ne les conseqüències.

¿N'hi ha prou amb superar el 50% una sola vegada o han de ser més?

Ens equivocaríem com a entitat si entréssim en aquests debats. Nosaltres som útils al conjunt del moviment sobiranista, si som capaços de teixir espais de complicitat i entesa entre els diferents actors, si tinguéssim una proposta concreta no podríem complir amb aquesta funció. El que sí que diem és que no podem renunciar a cap via, sempre que sigui pacífica i democràtica, i això vol dir no renunciar a la lluita no-violenta inclosa la desobediència civil per exercir el dret a l’autodeterminació... i fer-ho (i dir-ho) sense estridències i amb serenor i de manera perseverant.

¿La seva estada a la presó no és una prova que la correlació de forces, almenys pel que fa a la força coercitiva, està de part de l'Estat?

L’Estat és molt poderós, certament, però com li deia al començament no ha pogut acomplir els seus objectius. Per tant, depèn de tots i cadascun de nosaltres neutralitzar aquesta capacitat coercitiva. Això passa perquè la presó no sigui un límit a les reivindicacions.

¿Vostè és dels que pensa que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras no estan tan lluny com sembla?

Exacte, he tingut l’oportunitat de parlar amb tots dos i, si treus el matís, estan dient gairebé el mateix. Quan llegim en profunditat els llibres de l'un i l'altre, o escoltem el que diuen JxCat i ERC, veiem, efectivament, que no estan tan lluny. Des d'Òmnium podem certificar que quan Junqueras va tenir el tercer grau, ell i Puigdemont es van poder reunir i van parlar, i no pas poc, amb voluntat constructiva i honesta per totes bandes i fins i tot més enllà d'aquests dos partits. Quan l’Estat en va ser coneixedor va fulminar el 100.2 i el tercer grau. Tenen por de la unitat d’acció de l’independentisme, del sobiranisme i del catalanisme, això sol ja dona moltes pistes.

Però no negarà que la relació entre ells dos és, si més no, complexa. Només cal llegir els llibres de Puigdemont.

No els reclamem que siguin amics íntims, sinó que tinguin sentit d’estat. I no dic tampoc que no en tinguin, però, i des del màxim respecte i comprensió pel patiment de l’exili i la presó, els diem que han passat tres anys i que el sobiranisme ha de tornar a aspirar a les majories àmplies i que cal explicar a la ciutadania les propostes per continuar el procés d’alliberament nacional.

Uns, ERC, aposten pel diàleg amb l'Estat i eixamplar la base, i els altres, JxCat, per la confrontació "intel·ligent". ¿Per a vostè són dues estratègies complementàries?

Negociació, diàleg i confrontació són propostes complementàries. Hem de deixar de maximitzar el matís i minimitzar tant el punts de consens. Asseure’s amb l’Estat per reclamar una amnistia i una solució política demana confrontar-se amb uns poders de l’Estat que utilitzen tots els mecanismes per reprimir-nos i evitar que exercim el dret a l’autodeterminació. El problema és que ara per ara l'Estat no té cap intenció real. Però si mai la té, fer-ho amb intel·ligència seria més que recomanable. Intel·ligència per als valents i valor per als intel·ligents.

Quina seria la via Cuixart per fer avançar el procés independentista?

És la via Òmnium i la de Marcel Mauri, i diria que la d’una gran majoria de la gent d’aquest país; la dels grans consensos de país, la de les lluites compartides, la del "Ho tornarem a fer" i el "Demà pots ser tu", la de la llengua i cultura catalanes com a principals elements de cohesió social. La de l’empatia i el compromís insubornable de no deixar-nos ningú pel camí. La de no oblidar mai que aquest país s’ha forjat amb l’esforç de milers de ciutadans vinguts d’arreu i que no tenim més obligació que la d'obeir la veu de la nostra pròpia consciència.

Ara sembla que Òmnium no està tan en primer pla com fa tres anys...

Nosaltres som on érem. Amb campanya de denúncia contra els poders de l’Estat, des de la monarquia corrupta fins a la brutalitat policial de l’1 d’Octubre. Hem presentat una querella criminal contra l’excap de l’Estat i estem lluitant perquè Suïssa li bloquegi els comptes... Ens han cremat la seu dos cops en 15 dies, mentre la impunitat d’aquests poders de l’Estat és flagrant i quotidiana. I en una situació de crisi és obligat agrair la confiança dels socis: quan vaig entrar a la presó encara no érem 70.000 socis i avui ja en som més de 183.000. I volem continuar sent útils també mitjançant els projectes de cultura, llengua i cohesió social, com el Premi d’Honor, el VOC, el Sambori, la Nit de les Lletres Catalanes... Tenim més de 50 seus escampades pel territori i tots els membres de les juntes som voluntaris, activistes culturals.

¿Creu que hi ha d'haver una millor diferenciació entre el que han de fer les entitats civils i els polítics?

El paper d’Òmnium és molt clar i està clarament diferenciat del que fan els partits polítics, tenim una voluntat real d’incidir en el conjunt de la societat catalana i això ho fem des de la llengua, la cultura, la cohesió i la defensa dels drets civils i polítics. Com ens va ensenyar l’enyorada Muriel, nosaltres no som antipartits, entre altres coses perquè sabem perfectament quina és l’alternativa als partits polítics, que és el totalitarisme. Però el nostre paper ha sigut sempre canalitzar la veu de la ciutadania als governants i ser exigents en aconseguir que sigui escoltada, tant pels d’aquí com pels d’allà.

¿La pandèmia ha obligat a reorientar l'activitat d'Òmnium? El que ve ara és una crisi econòmica de grans dimensions...

Òmnium no ha reorientat la seva activitat perquè mai ha deixat de treballar per la cohesió social. El que s'ha fet durant el coronavirus és incrementar les activitats. Tenim el deure de tornar a aixecar el país com van fer els nostres avis. No volem deixar ningú pel camí i per això és més necessari l'esforç col·lectiu de tantes lluites compartides, que és el que dona sentit al país que volem construir. Hem tirat endavant l’Esprint Solidari i hem aconseguit més de mig milió d’euros, hem promogut la major xarxa de solidaritat d’aquest país amb el projecte Dona’m la mà o injectant més d’un milió d’euros al projecte de Llibreries Obertes amb uns 50.000 llibres venuts... I no ens aturarem aquí perquè la pandèmia no ha marxat ni de bon tros i plou sobre mullat, estem molt preocupats.

¿Considera que la Generalitat està gestionant bé la pandèmia?

La salut és el bé més preuat a preservar, ara ja tenim una certa expertesa com a administració i si bé és cert que Òmnium no som qui hem de valorar les decisions sanitàries, sí que demanem que es valori molt la responsabilitat amb la qual està actuant el sector cultural del país i que es posi especial atenció a tots els professionals mèdics, sanitaris, mestres i docents que estan lluitant d’una manera sobrehumana. Necessitem una administració de la qual ens puguem sentir orgullosos i això vol dir amb decisions valentes i determinades. Salvar vides i tenir ben present que després ens tocarà salvar famílies senceres.

¿La pandèmia és una oportunitat per fer créixer la consciència republicana?

La pandèmia el que va fer és evidenciar un Estat que actua amb eines del segle XIX. Això s’ha confrontat amb una societat civil que respon amb eines del segle XXI. La pandèmia ha evidenciat un estat espanyol en fallida democràtica. És lamentable que l’Estat hagi utilitzat la figura del monarca i hagi posat militars a les rodes de premsa per receptar seguretat. I que ara resulti que sí, que la pandèmia sí que coneix de territoris. Però això que és? Aquesta gent juguen amb vides humanes pels seus interessos polítics. La gent que paga religiosament els seus impostos no mereix aquest tracte.

¿Com ha vist vostè la fugida del rei emèrit als Emirats Àrabs Units?

Una mostra més de la decadència d’aquest Estat. Tot un govern encobrint la fugida d’una persona investigada per la Fiscalia suïssa. A la seu d’Òmnium, la Guàrdia Civil ja hi ha entrat dues vegades emportant-se de tot i no hi ha trobat mai res, quan en realitat on haurien d’anar és a la Zarzuela. És una vergonya la connivència del poder judicial amb el rei. Es tapen les vergonyes, d'aquí unes dècades ens escandalitzarem encara més. Per això és tan important cultivar l’esperit crític als nostres infants des de l’escola i a casa, perquè no permetin situacions com aquestes.

¿Creu que arribarà a ser jutjat?

Una part molt important de la societat espanyola està anestesiada. Si els governants i els poders de l’Estat no se senten pressionats seriosament, serà impossible que el jutgin. Nosaltres estem a l’espera que el Tribunal Suprem admeti a tràmit la querella criminal presentada per Òmnium, però no tenim gairebé cap esperança que s’accepti, perquè la persona que ho ha de decidir és el president de la sala que m’ha condemnat a 9 anys de presó. Els poders de l’Estat es protegeixen entre ells, ni tan sols es pot portar a terme un debat parlamentari sobre la seva immunitat al Congrés. La monarquia és anacrònica, un frau a la democràcia. Confiem que el procés judicial sí que avanci a Suïssa.

¿La crisi de la monarquia espanyola és irreversible?

Ja ho veurem, perquè no seria el primer cop que aquells que ara més l’aplaudeixen l’acabin traint. Felip VI és cada dia més un polític que només representa els que pensen com ell. A Catalunya gairebé ningú li reconeix l’autoritat. Això a l'època medieval no els era un problema, però avui sí, i ell se sent amenaçat i per això actua com actua. No voldria ser a la seva pell.

Quina confiança li inspira Pedro Sánchez?

Pedro Sánchez les ha dites i fetes de l’alçada d’un campanar. Dos anys i quatre mesos després d’arribar al govern encara no ha derogat la llei mordassa. De fet, l’ha aplicat més ell que el govern de Rajoy. Amb els refugiats va fer una operació de maquillatge, va portar l’ Aquarius però es va negar a reubicar 19.000 sol·licitants d’asil dels camps de Grècia com s’havia acordat. Jo només li veig tactisme i relat curt, no sé si podem esperar gaire més. Ara bé, també cal dir que l’alternativa no veig jo que fos gaire més afalagadora.

I Pablo Iglesias?

Molt de respecte per Pablo Iglesias, va ser la primera visita quan estava a Soto el 2018. Malgrat les contradiccions, sempre han condemnat la repressió i ell ara està sent víctima d’aquell "Demà pots ser tu" que ja vam alertar des d’Òmnium el 2018. El que estan fent amb la seva vida privada i sobretot amb la dels seus fills és una indignitat. És honest quan diu que vol solucionar el conflicte polític des del diàleg.

Qui és l'últim polític espanyol que l'ha vingut a veure a la presó?

Suposo que Pablo Iglesias. De fet, és dels pocs que ha vingut, juntament amb el secretari general del Partit Comunista d’Espanya, Enrique Santiago, que és un home a qui aprecio molt. Va ser el primer polític espanyol a venir a Soto del Real, l’any 2018.

Què ha après a la presó?

Uf, un munt de coses. La més important segur que és la força interior que tenim cadascun de nosaltres i del que som capaços si superem les pors infundades. Això és el que més tem l’Estat i els poderosos d’arreu del planeta: que la gent d'a peu els perdem la por. Si estàs bé amb tu mateix és més fàcil mantenir les conviccions ideològiques i seguir sent útil al moviment i a la família, ser feliç d’una manera sana, viure en plenitud el moment present, malgrat les circumstàncies adverses.

Què fa els dies que pot sortir?

Són permisos molt curts. De fet, ara només em queden 7 dies fins que s’acabi l’any. Tot passa tan de pressa que hem après a viure cada segon amb una intensitat que cada hora sembla un dia. El més greu és que les decisions arbitràries del Suprem estan vulnerant el dret superior dels meus fills menors a gaudir del seu pare; a mi no m’estan castigant perquè segueixo exercint de president d’Òmnium des de la presó, però als meus fills, els tribunals espanyols sí que els estan castigant.

¿Com explica als seus fills petits tot el que està passant?

Ho hem fet des del primer dia. Amb la Txell i des de ben petits els hem anat verbalitzant la situació adaptant-la a allò que poden entendre. La nostra màxima prioritat sempre ha sigut que no germini dins dels seus cors cap tipus de sentiment ni de ràbia ni de rancor contra res ni ningú. L’Amat ja té tres anys i mig i ha crescut entre vis-a-vis i locutoris, i en Camí, un. Els expliquem: "Hi ha uns senyors que s’equivoquen i creuen que el papa ha d’estar a la presó, en lloc de viure amb vosaltres a casa. Però el papa no ha fet mai mal a ningú. Els estem explicant que no tenen raó..." Ma mare és una mica més expeditiva, ho respecto però prefereixo la nostra versió. L’Uri i el Pol són grans i prou que ho entenen tot.