Mascle alfa amb tupè
Tapar-se els ulls per no veure la realitat no acostuma a ser una bona estratègia. Tampoc no ho és infravalorar l’adversari. Aquests ingredients apareixen en la situació paradoxal que viu la política nord-americana. Després que republicans i demòcrates l’hagin menystingut durant mesos i que els mitjans de comunicació s’hagin divertit i l’hagin fet créixer imantats pels seus dots superlatius per a l’espectacle, Donald Trump s’ha imposat als candidats tradicionals en la cursa a la Casa Blanca. El candidat republicà ha deixat els seus adversaris pel camí amb un discurs proteccionista en economia, nacionalista en política exterior, xulesc i confrontacional en les formes, superb amb les dones i xenòfob en immigració.
Com s’ha arribat fins aquí? Evidentment, la resposta no és simple, ni té interès despatxar-la amb una desqualificació al sentit del vot de milions de persones.
Trump té cinc punts forts: un missatge patriòtic inflamat que vol retornar la grandesa a Amèrica, èxit material personal, un discurs d’ outsider contra la casta política de Washington, retòrica econòmica que connecta amb els desheretats pel creixement de les desigualtats i uns mitjans de comunicació lliurats a l’espectacle.
Trump connecta amb els obrers blancs que veuen com el Somni Americà els ha passat de llarg i connecta amb els treballadors que va conèixer a les obres del seu pare als anys seixanta. Sap com dirigir-s’hi, sap com fer teatre contraposant-se a l’elit de Washington malgrat la seva opulència. Sense pudor utilitza el populisme econòmic i un discurs xenòfob en termes d’immigració que barreja amb seguretat i terrorisme.
Trump parla aparentment clar, amb la grandiloqüència sentenciosa de frases com “Amèrica ja no guanya”, però programàticament Trump defensa ja tot el contrari. No és una qüestió de pragmatisme o d’adaptació del discurs a l’auditori, sinó una capacitat natural per dir el que li convé. Primer es va situar en el centre del debat polític amb afirmacions escandaloses que monopolitzaven l’agenda i ara les matisa en el que pot considerar-se l’inici del viatge cap a l’elector republicà tradicional. De la “prohibició total i completa d’entrada dels musulmans als EUA” ara diu que era “només un suggeriment”. Diu el mateix sobre la prohibició d’armes. Malgrat que havia defensat la prohibició de les armes d’assalt, en campanya ha canviat d’opinió i divendres l’Associació Nacional del Rifle va donar-li suport amb l’argument que “és el moment d’unir-nos”. De fet, el que hauria sigut sorprenent és que hagués donat suport a la candidata demòcrata, que està inequívocament a favor del control.
En economia és un convençut proteccionista que abjura del NAFTA, que considera el pitjor acord comercial del món. En matèria de política exterior viu en contradicció entre el desig de recuperar l’orgull de l’Amèrica omnipoderosa, temuda i respectada, i els costos de ser-ho. La seva visió aïllacionista no li impedeix proposar algunes aventures com l’ocupació dels camps petroliers de l’Iraq.
¿Com s’explica que un candidat narcisista, confrontacional i ignorant en política exterior i econòmica tingui possibilitats de guanyar la presidència dels EUA? En una biografia de Michael d’Antonio titulada Never enough [Mai prou], l’autor assegura que és un home sempre en el seu paper: ”Donald Trump fent de Donald Trump”. I Mark Singer a The New Yorker el defineix com “una existència no destorbada per l’estrèpit d’una ànima”. Ambició, determinació i tants diners i tanta demagògia com calguin.
En un article recent, la revista The Atlantic explicava les raons del suport a Trump i les dividia entre els que creuen que el candidat republicà és la millor opció per liderar Amèrica i els que estan motivats per la desorientació i el caòtic espectacle del seu èxit. Entre els seguidors: un patriota que vol que Amèrica guanyi, un llibertari que vol la desaparició de l’estat, un blanc enfadat que gaudeix amb la impertinència de Trump i la seva actitud desafiant, un descregut que valora que Trump sap que tot és teatre, diversos votants blancs empobrits que encarnen la ràbia de la classe mitjana, la gent desesperada, que vota desesperadament.
Amb Trump consolidant-se, la candidata amb més possibilitats per barrar-li el pas està en dues guerres simultànies. Clinton està perdent energies amb la cursa que disputa dins del seu propi partit. Què faran els seguidors de Sanders respecte a Clinton? El suport a Hillary no es preveu automàtic. El cap de setmana passat els partidaris de Sanders van interrompre la convenció del Partit Demòcrata de Nevada amb crits i amenaces i es poden preveure grans resistències dels pro Sanders a votar Clinton en l’elecció presidencial definitiva. El que semblava una broma ha desbordat les expectatives i el mateix Partit Republicà.
Per què Trump no ha de ser president? Perquè contesta “A tu què t’importa” quan li pregunten si està al dia amb Hisenda i quants impostos paga, perquè és masclista, menysté les periodistes que el qüestionen, té un estil macarra que intenta acovardir l’interlocutor, perquè menteix tant com respira, perquè els EUA no poden trair així els seus propis valors. El vot de càstig és sempre imprevisible.
