Moment d'obertura

Admeto que el titular és una provocació, però només en part. M'explico. Aquests dies assistim a una transformació de la qual no serem plenament conscients fins que passin bastants anys i algú pugui analitzar amb prou perspectiva quins canvis seran irreversibles i quantíssims gestos quotidians es carregarà la pandèmia de covid-19. Ara estem en estat de xoc i en un clima que va de la tristesa al desconcert general, incloent-hi els representants públics, que no poden dissimular la gravetat d'una situació nova que els supera.

Estem vivint circumstàncies que només podem comparar amb les grans transformacions històriques que han arribat per efectes externs als humans o per la seva estultícia, com les guerres mundials. Una mena de reset si som capaços de veure-ho. Un moment molt més definitori del futur polític que la caiguda del Mur de Berlín i l'ensorrament soviètic.

Amb la meitat de la població del planeta confinada i una amenaça potencial sobre la salut de tot el gènere humà, tenim moltes maneres de reaccionar. Dependrà de tots nosaltres i de l'exigència amb què siguem capaços d'abordar el futur que volem. Són temps obscurs i sona a broma de mal gust parlar d'oportunitats, com si algú volgués ara mateix assumir que el dolor que experimentem pot tenir algun sentit. Però sense una mirada no ja optimista sinó aspiracional i transformadora només podem empitjorar les perspectives i que el futur sigui pitjor que el passat.

Ens cal un futur obert i no de tancament. No parlo d'aprendre de la necessària introspecció individual i la gestió de la soledat, que tothom afronta en un moment o altre, sinó de la reacció col·lectiva, perquè si la resposta al coronavirus és el replegament sobre nosaltres mateixos, ens equivocarem.

Una de les poques finestres per on ens entra la llum aquests dies és la gratitud social a les persones que sostenen els serveis essencials, sobretot als sanitaris, i una reivindicació del coneixement científic i tècnic per damunt de l'habitual, en una societat que de vegades sembla d'aborígens enlluernats per mirallets en forma d'enriquiment ràpid no connectat amb la ciència ni amb la tècnica. Si volem un futur millor, haurem de cooperar i no replegar-nos, i adoptar l'esperit de la ciència en tots els àmbits.

El cert és que la comunitat científica està donant unes quantes lliçons, en termes generals, a la gestió pública, i no es tracta només d'un tema català o espanyol. Científics de tot el món treballen avui més que mai en la història de manera coordinada, obrint les seves conclusions a la comunitat investigadora i construint coneixement col·lectivament "sobre les espatlles de gegants", com deia De Chartres.

Mentre tants líders mundials es repleguen i tants líders europeus dubten sobre la seva col·laboració mútua, centenars de milers d'investigadors de múltiples països i disciplines sumen les seves idees, experiències, equipaments i diners focalitzats en un objectiu comú. Aquest potencial de talent al servei del gènere humà és la gran notícia del coronavirus i el que ens en deslliurarà a mitjà o llarg termini.

Un exemple d'aquesta actitud col·laborativa i oberta és la plataforma Crowdfight COVID-19, de la qual informava la revista Nature aquesta setmana. Busca persones que donin suport a les investigacions de referència i compta ja amb més de 35.000 voluntaris capaços de transcriure dades, buscar literatura científica o assessorar en matèries específiques.

La gestió política tradicional ha d'aprendre d'aquesta crisi i entendre que els gestors més eficaços són els que saben envoltar-se de tècnics, prenen decisions amb la ment oberta, col·laboren en un món interconnectat i abandonen els mecanismes de secretisme que envolten tradicionalment els àmbits del poder. Cal adoptar mecanismes de cooperació i pensament a llarg termini. Si la ciència es basa en el debat i el desafiament que suposa el procés de falsació permanent, massa sovint la gestió pública es basa en la manca de debat i l'opacitat sobre unes decisions preses amb la mirada fixada en el curt termini. Com si la infal·libilitat i el secret haguessin de formar part de la substància de la política. Com si la política tingués com a objectiu l'exercici del poder en ell mateix i no la transformacio o el progrés social.

Sorprèn, per exemple, com ha costat inicialment a molts països aprendre de l'experiència de la Xina i d'Itàlia per intentar anticipar-se a l'onada que venia, i com s'ha trigat a organitzar comitès científics sobre els quals basar una part important de les decisions globals. ¿S'ha tingut prou en compte l'experiència de l'OMS sobre el terreny?

Capítol a part mereix la Unió Europea, que s'està jugant la seva raó de ser. La setmana vinent sabrem si el nord culpabilitza el sud de posar-se malalt o la cooperació s'imposa. Serà un bon indicador de cap on decidim portar Europa.