No està escrit
No està escrit que la política a Espanya hagi de ser eternament intestina i que el magnetisme del suïcidi polític sempre s’imposi en les relacions entre Catalunya i Espanya. No està escrit als astres, ni a l’ADN, que la democràcia es respecti només si els resultats electorals compleixen les pròpies expectatives. No és inevitable que la nostra generació es torni a entretenir en un altre drama grec a l’espanyola, però si s’ha de jutjar per la història i la lectura de Rajoy i la premsa d’estat madrilenya dels resultats del 21-D tenim molts números perquè passi.
Els resultats de les eleccions del 21-D són indiscutibles per l’extraordinària majoria que els sustenta, però convindria fer-ne una lectura realista des dels dos blocs que clarament es dibuixen en la societat si es vol estalviar tensió, inestabilitat econòmica i esforços inútils.
La majoria independentista s’ha revalidat en circumstàncies extraordinàries en el marc d’una situació democràtica anòmala. L’aplicació de l’article 155 amb el consegüent control de l’administració catalana per part del govern de l’Estat i la dura intervenció del Tribunal Suprem han convertit la votació, en bona mesura, en una reacció emocional de suport a les institucions legítimes de l’autogovern i de solidaritat amb els presos polítics. Però el camp sobiranista té una reflexió a fer, que l’empresonament dels seus líders ha silenciat i en el pitjor dels casos potser ha ajornat. La majoria absoluta encapçalada per Puigdemont, amb ERC i amb retrocés de la CUP no és un suport entusiasta a l’estratègia sinó una reacció de dignitat que convindria llegir amb prudència.
En definitiva, la majoria independentista ha d’acceptar les limitacions de l’estratègia que va portar a la declaració al Parlament un cop ha assumit que el conflicte no es pot dirimir al carrer i que un sòlid 47,5% de suport permet avançar però exigeix ampliar majories.
A Mariano Rajoy els resultats a Catalunya li obren una escletxa a dins del partit i en la dreta ultraortodoxa. La victòria de Ciutadans debilita el flanc dret del PP i anima Aznar a desafiar Rajoy obertament. L’immobilisme de l’inquilí de la Moncloa s’interpreta en molts sectors conservadors com un indici de la seva personalitat pusil·lànime. El fet és que l’estratègia amb Catalunya ha sigut un desastre. Ni ha solucionat la qüestió, ni l’ha desactivat, ni ha fet desaparèixer els milions d’independentistes, com alguns somiaven. Ha enviat el PP, partit de govern a Espanya, al grup mixt del Parlament amb tres diputats. Costaria de creure que una maquinària política com la del PP fes una anàlisi tan errònia de la realitat, però hem tingut l’oportunitat d’apreciar els grans esforços dels cortesans que han construït el discurs de la pretesa (i inexistent) majoria silenciosa i dels independentistes vistos com pobres ànimes alienades en mans d’una secta satànica.
Els resultats electorals reparteixen noves cartes i està oberta la possibilitat de jugar-les diferent. Per això cal acceptar la legitimitat dels resultats de Ciutadans i del bloc independentista.
Rajoy ha d’afrontar que ha perdut l’aposta i que Don Tancredo potser s’haurà de moure en algun moment. De moment, ha reaccionat com es podia esperar, immòbil. A la demanda d’una reunió fora d’Espanya formulada per Carles Puigdemont, Rajoy li ha respost que mogui fitxa ell. És a dir, que es presenti a la investidura si té... coratge. En campanya Puigdemont va reclamar la victòria per garantir la recuperació de la institució i la dignitat de la presidència. Per dir-ho d’una manera gràfica, per continuar sent el legítim representant de la institució. Hàbilment des del punt de vista de campanya, Junts per Catalunya no ha acceptat mai la hipòtesi d’haver de votar ningú altre que no fos el seu cap de llista en la investidura. Puigdemont ha capitalitzat el vot útil contra el 155 amb una llista improvisada sobre les cendres de Convergència i amb una presència testimonial del PDECat. La primera qüestió, doncs, és qui serà investit president, perquè l’acta de diputat es pot fer efectiva des de l’estranger però la investidura s’ha de fer de manera presencial, amb la presentació d’un programa de govern al Parlament. ¿S’arriscarà Puigdemont a tornar i s’arriscarà Rajoy a assumir l’entrada a la presó del candidat més ben situat per convertir-se en president després d’unes eleccions amb una participació tan massiva?
Els catalans han votat i els resultats electorals deixen encara més clar del que era previsible qui comptarà amb la majoria per ser investit. La justícia té els seus temps, però pot modular com està construint aquesta causa. Rajoy i Puigdemont tenen la responsabilitat històrica i l’obligació d’haver après història.
