Sense permís

Directora de l'ARALes dones s’han d’acostumar a no demanar permís. Si cal capgirar-se i repensar-se de nou, caldrà fer-ho. Però han de deixar de demanar permís. Deixar de creure que tenen totes les obligacions i que han de respondre a totes les expectatives. Matar el sabotejador intern. Deixar de demanar permís per pensar, per actuar, per decidir, per equivocar-se, per tenir arrugues. Agafar allò que els correspon. Tirar pel dret. Sobretot han de deixar de demanar permís per ser brillants i autònomes i audaces i, quan cal, esmolades. És el moment de canviar les inèrcies i hi ha un exèrcit d’homes civilitzats disposats a reconèixer-les, a compartir i fer un món més just. També hi ha un exèrcit nombrós instal·lat en la tradició de la internacional rància, que va de Harvey Weinstein al joseluislopezvazquismo. Però els temps estan canviant i als que abusen del seu poder sobre les dones els comencen a tremolar les cames gràcies a la valentia de moltes i al poder de la veritat. Denunciar i assenyalar, avergonyir o penar no és suficient. Les dones també tenen feina a fer per conquerir espais sense demanar permís, desafiant, exigint, posant els homes que fan un pas endavant -i sí que hi són- davant les seves contradiccions i inèrcies. Les princeses han d’aprendre de ben petites que el príncep blau són elles mateixes i a partir d’aquí saber compartir i triar. Però sense demanar permís per decidir sobre elles mateixes ni per arribar on tenen dret a ser per mèrits propis. Vestides de negre o de vermell. Sense demanar permís.