09/03/2019

Quina mena de gent volem ser

3 min
Quina mena de gent volem ser

Per sort aquest cop la pròxima batalla serà a les urnes. Un corresponsal britànic amb cara d’estupefacció intenta comprendre, de pas per Barcelona, l’estratègia política espanyola i la catalana a mitjà termini. No entén cap de les dues. El tranquil·litzo: molts sobiranistes tampoc. Concloem, com coincidirà dies després en una conversa privada un gran empresari del país, que si alguna lliçó positiva es pot treure dels últims anys és que aquest cop no s’ha bombardejat Barcelona. La conclusió no és tan cínica com d’una tristesa disfressada d’ironia que intenta fer suportables la impotència i la humiliació de la derrota col·lectiva. Derrota col·lectiva a Espanya i a Catalunya, paraules que cal que escriguin i verbalitzin encara alguns dels actors que volen liderar el futur en aquest marc de bloqueig que amenaça amb cronificar-se si no s’agreuja greument amb una victòria de la dreta a Espanya. La victòria de la dreta i el 155 és una opció que continua seduint alguns que no han llegit encara què va passar la tarda del 27-O després de la declaració d’independència, o que infravaloren la importància de mantenir vives les institucions.

El judici als presos polítics ha confirmat fins ara la seva determinació i lideratge alhora que també ha mostrat aquesta setmana la fragilitat de la situació després de la declaració dels dos comissaris dels Mossos. La sentència està oberta i l’acusació comença a tenir algunes cartes públiques per jugar. En el mentrestant de la sentència, que marcarà una nova fita política, la confecció de les llistes electorals per a les eleccions generals s’ha convertit en un procés agònic, en alguns casos, de reconstrucció de l’espai ideològic, però sobretot de control de les llistes. Descartada un cop més la unitat del sobiranisme al Congrés de Diputats, ERC s’aproxima a Bildu sense soroll intern mentre l’espai postconvergent ha protagonitzat una batalla per matar l’ànima pactista que controlava el grup parlamentari a Madrid. Els presidents Puigdemont i Torra han dibuixat les llistes a la seva mida amb la rendició de David Bonvehí i Ferran Bel. Dividits encara entre pragmàtics i legitimistes, l’espai neoconvergent del PDECat, la llista puigdemontista de JxCat i el projecte de la Crida pugnen per una reestructuració que apunta al final del PDECat convergent, el del pactisme al Congrés de Diputats, deixant pas a una posició que el sector que s’imposa defineix com a “confrontació positiva”. Quim Torra es reforça i Puigdemont mostra que continua marcant la línia des de Waterloo, com li reconeix fins i tot Arrimadas. La incògnita és si Jordi Sànchez comparteix l’estratègia i estarà en condicions, des de la presó, de liderar la nova etapa. De moment, les seves primeres declaracions posen èmfasi en “intentar de nou un espai de diàleg amb Espanya després del 28-A”, però encapçalant una llista amb peces clau del cercle de Torra.

Resistir o liderar?

El país s’empantanega amb un sobiranisme sentimentalment humiliat, uns presos que creixen en lideratge moral però amenaçats amb llargues penes, un exili amb els problemes de desconnexió inevitables, una ERC tensionada però disciplinada pel pes de Junqueras i una alternativa política puigdemontista en tensió i que no ha definit l’espai ideològic propi.

Liderar un país requereix autoritat, responsabilitat i una mirada llarga que avaluï quines són les forces a cada pas que es demana als ciutadans. Deia Gaziel que a Catalunya no sabem fer política. Ho definia així: “Un jugador del qual diem que té mala sort no és pas un jugador que perd sempre. Fins els més dissortats tenen diades bones. És el conjunt de les seves provatures per engrapar la fortuna, el que enfonsa finalment el jugador desgraciat; no pas la impossible coincidència que, cada vegada que jugui, perdi tot el que arrisca. Si al voltant d’una taula sinistra us trobeu, doncs, amb «el jugador que perd sempre», que materialment no pot agafar les cartes sense deixar-hi la pell, malfieu-vos-en tot seguit. Totes les probabilitats són que no es tracta pas d’un jugador dissortat, sinó d’un mal jugador, que és cosa absolutament distinta. Només caldrà que us poseu silenciosament darrera seu, a veure com juga. No trigareu pas molt a descobrir que llença espases quan hauria de llençar oros, i envida quan cal passar, i no n’ensopega ni una. Doncs bé: aquesta mena de jugador és Catalunya”. Gaziel sí que va veure bombardejar Barcelona abans d’escriure Quina mena de gent som. Avui tenim dret a esperar i exigir al president del país i als líders polítics que calculin amb responsabilitat que qualsevol pas que demanin sigui sostenible en el temps i tingui el suport d’una majoria inqüestionable. La dignitat de les institucions pertany a tots els catalans i el primer examen és el de la realitat d’avui, que va abans que la història.

stats