23/04/2016

Quixotescos

4 min

“Se enfrascó tanto en su lectura, que se le pasaban las noches leyendo de claro en claro, y los días de turbio en turbio; y así, del poco dormir y del mucho leer se le secó el celebro de manera que vino a perder el juicio [...] vino a dar en el más extraño pensamiento que jamás dio loco en el mundo, y fue lo que le pareció convenible y necesario, así para el aumento de su honra como para el servicio de su república, hacerse caballero andante y irse por todo el mundo [...] deshaciendo todo género de agravio, y poniéndose en ocasiones y peligros donde, acabándolos, cobrase eterno nombre y fama”. (El ingenioso hidalgo Don Quijote de La Mancha, Miguel de Cervantes)

A Espanya la política té molt de quixotesc. No només quan visita l’hemicicle Miguel de Cervantes, sinó en la permanent falta de sentit de la realitat i en la desmesura. Els partits tradicionals espanyols menystenen el moment polític de la majoria de la societat catalana, qualificant de quimera l’objectiu sobiranista, mentre eviten amb afany fer una lectura lúcida de la seva pròpia situació política, econòmica i institucional. Hidalguía entre runes.

Mesos després de les eleccions espanyoles assistim com a observadors a una impossible anàlisi comuna dels reptes econòmics: amb una mundialització i un mercat intern que expulsa milers de treballadors que no tornaran al mercat, un deute del 100% del PIB, un estat del benestar tensionat i unes pensions a la corda fluixa. Tampoc es fa l’anàlisi honesta dels reptes interns: la majoria dels catalans han decidit anar passant i el vincle emocional amb Espanya, la voluntat de pertànyer, és cada dia més dèbil, fins i tot per als que voluntariosament encara ho intenten. Machado deia que a Espanya, de deu caps, nou envesteixen i un pensa. L’exercici de pacte de la Transició va ser esperonat pel record roent de la Guerra Civil. La consciència aleshores recent de la capacitat de destrucció mútua i l’aposta per l’amnèsia col·lectiva van permetre posar les bases de l’Espanya democràtica. Amb més voluntat que convicció es va perfilar un estat on l’arquitectura autonòmica resultava un mal menor per als grans partits nacionalistes espanyols.

Quatre dècades després, i encara amb alguns protagonistes en actiu o amb capacitat d’influència, cal que actualitzin la lectura de la situació si volen deixar d’envestir els molins de vent amb fúria.

En aquest temps el PSOE s’ha estimbat contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut aprovat en referèndum pels catalans i el PP ha desplegat una activa política de recentralització i desconstrucció del model territorial autonòmic. Polítiques socials d’obligat compliment sense finançament associat, asfíxia econòmica imposant objectius de dèficit injustos i impossibles d’assolir, artilleria judicial contra qualsevol iniciativa normativa pròpia ni que sigui per crear impostos o per cobrir emergències socials, incompliment sistemàtic dels pactes i trencament de la confiança política, un sistema de finançament insuficient, injust i ni tan sols actualitzat seguint les seves mateixes normes.

La inèrcia de dècades de duopoli en el poder a l’Estat i la política activament unitària i centralista del PP han derivat en una majoria independentista a Catalunya.

Avui, la tàctica de l’estruç, d’anar fent sense afrontar el diagnòstic, comença a ser impossible de mantenir intacta a Madrid. S’ha fet insostenible fins i tot per a Rajoy. La reunió amb el president Puigdemont i la propera reunió del vicepresident Oriol Junqueras han significat un canvi en les formes. ¿Però és alguna cosa més? Un president enrocat durant cinc anys ha triat els darrers dies del seu govern en funcions per fer el pas més significatiu dels darrers anys. És difícil imaginar que Rajoy pugui aprofitar l’oportunitat que li donen els 46 punts que negociarà el vicepresident. Rajoy està més interessat a sortir del plasma per fer campanya electoral parlant de la unitat d’Espanya i la igualtat dels espanyols que a fer política seriosa, a llarg termini, de la que desgasta i necessita líders i no surfers del poder.

Fora del duopoli tradicional, apareix la nova política. Nova? Tan nova com la defensa de l’Espanya una i l’aversió al català de Ciutadans, ampliada recentment amb l’ideari econòmic liberal que ha intentat donar corpus ideològic a Rivera més enllà de la fixació contra la llengua. Una política tan nova com el lideratge hiperbòlic de Pablo Iglesias, que porta malament el debat intern i encara pitjor la crítica periodística, que s’irrita visiblement quan no es fa de corretja de transmissió de la seva veritat absoluta. Amén. Mentre l’estat espanyol controli les nostres bases fiscals, el nostre pressupost, la liquiditat i la capacitat normativa i freni les decisions per al creixement i l’expansió, la política de Madrid ens importa. La incapacitat de fer lectures lúcides sobre el bloqueig econòmic i institucional sembla que portarà els Quixots a mantenir amb orgull de cavaller decadent els seus principis inamovibles i a noves eleccions que permetin majories dèbils per gestionar sense liderar.

Deia Julio Camba referint-se a Itàlia -llegeixi’s Espanya-: “La Història, sempre present, li dóna a l’home tanta noció de les seves responsabilitats que és com per escapar-se a Nova York, a Sydney o al Quebec. Als països nous, una personalitat forta pot aspirar a marcar la seva empremta en la vida; però Itàlia és com un motlle mil·lenari on el present s’emmotlla sempre en el passat i on la Història fa impossible l’actualitat”. Doncs això, que són molins de vent.

stats