06/06/2020

Retre comptes

3 min
Retre comptes

D’aquí unes hores podrem banyar-nos al mar, ja comencem a retrobar els amics i la família, se sent riure a les terrasses i en algun moment tornaran les abraçades. Ha deixat de fer fred i la memòria, sempre tramposa i selectiva, ens convidarà a oblidar l’infern i tornar al business as usual.

Hem sobreviscut, però col·lectivament, és a dir políticament, no ens podem permetre el luxe d’oblidar i caldrà començar el període de balanç i rendició de comptes. Devem als milers de persones que han mort pel covid-19 i a l’esforç agònic de tants treballadors del sistema sanitari durant setmanes analitzar el que ha passat, formular les preguntes que encara no tenen resposta i aprendre del que hem viscut per afrontar millor a mitjà termini un rebrot de la pandèmia i a llarg termini l’enfortiment del sistema de salut pública.

Aliens

Els periodistes no acostumem a formar part del que observem i quan estem dins de la notícia no és fàcil treballar. Diguem d’entrada que nosaltres tampoc no vam ser conscients de l’allau que ens venia al damunt. Havíem seguit atentament la situació a la Xina, havíem fet tres dossiers sobre el tema i hi havia periodistes a la redacció que anaven alertant de la situació i del que ens podia caure a sobre. Però la situació no estava clara i hi havia un debat intens entre els que ho trobaven exagerat i els que posaven en dubte les versions tranquil·litzadores de les fonts sanitàries catalanes i espanyoles, que treien importància a la gravetat de la malaltia, no recomanaven les mascaretes i repetien que el nostre sistema sanitari era robust. Efectivament, vist ara, al sistema sanitari no hi havia previsió ni consciència de la virulència del virus, ni de la seva rapidesa ni mortalitat. Anàvem a cegues.

Els periodistes hem continuat treballant durant la pandèmia, però amb la frustració de tenir accés limitat a la informació. Per això, ara que la pandèmia ha anat a la baixa hem volgut recuperar la memòria encara fresca de molts professionals i respondre a algunes preguntes parlant amb una setantena dels protagonistes de la reacció contra la pitjor crisi sanitària des de la guerra. Un equip de set periodistes de l’ARA, capitanejats per l’Elena Freixa, han treballat durant un mes en el reportatge que avui podeu llegir al diari i que dona veu a algunes de les persones que han estat en la primera línia de l’organització, de la presa de decisions públiques i de les cures.

Escoltar

Els hem escoltat i hem sentit la seva angoixa i esgotament, són professionals, molts d’ells, al llindar del desbordament.

Hem fet una reconstrucció dels fets i hem constatat la manca de previsió, com la multiplicació constant d’afectats posava contra les cordes el sistema i com es va reaccionar per aconseguir muntar hospitals per ampliar les UCI, com els protocols quedaven obsolets abans d’aplicar-los perquè la realitat els superava, com es buscava ajuda per tenir accés a material que pels canals habituals havia desaparegut en un mercat trencat per la demanda mundial i l’aturada de la fàbrica xinesa. Hem escoltat també com els metges a peu de llit assistien i aprenien sobre la marxa el comportament d’un virus que amb extrema rapidesa feia col·lapsar els pacients atacant no només els pulmons sinó la resta d’òrgans vitals. Hem escoltat com els hospitals van reaccionar fulminant la burocràcia per atendre l’arribada de pacients i com les residències quedaven al marge i en algunes d’elles s’hi vivien dies esgarrifosos de manca d’atenció i d’acompanyament en la mort. No passa desapercebut el record d’un testimoni que explica com davant de persones grans malaltes la resposta era “morfina, morfina, morfina”. Potser l’única resposta possible, però que mereix l’explicació contra “l’acarnissament terapèutic”, l’actuació dels comitès ètics i l’acord i l’acompanyament dels familiars.

Fer balanç i actuar

Un metge expert dels que, com ell mateix diu, “no levita” quan es posa la bata blanca expressava ahir el seu pessimisme sobre el futur i la capacitat de retre comptes en una societat on no estem acostumats a fer una valoració de les polítiques públiques. Es pregunta quants ministres i consellers de Salut recordem per la seva expertesa i reclama un sistema “més avançat, més modern i més social”, que ens hauria permès reaccionar millor. Com molts dels seus col·legues, rebutja el sentimentalisme i demana fets i competència. Els aplaudiments no l’interpel·laven: “Ens tocava fer-ho. És el nostre compromís, el nostre contracte social, pel qual, a canvi, l’Estat ens paga amb els diners de tots”. Els hem escoltat, ara toca respondre amb la mirada a deu anys vista.

stats