Tipus d’interès

Després d’anys agònics, els empresaris catalans observen, com la resta de ciutadans, una recuperació modesta, desigual i amb risc d’alentir-se. Els pitjors anys han passat, però la recuperació s’albira amb més atonia econòmica, tipus negatius, risc de deflació a Europa i una desacceleració del comerç a escala mundial, que inclou canvis a la Xina, amb un model econòmic que està virant de les exportacions a una demanda interior més gran.

Aquesta setmana, les jornades del Cercle d’Economia mostraven que encara estem recuperant-nos del traumatisme i adonant-nos que el món no és el mateix que teníem abans de la crisi. Que haurem de fer front a monstres diversos: el comportament del preu del petroli, que sembla recuperar-se; un preu del diner que pot convertir el deute en la pedra de Sísif i deixar-nos a sota com una fulla, i sobretot una recuperació sense prou ocupació i més desigual.

Sabem que tindrem menys llocs de treball pel canvi tecnològic i que es requereixen unes habilitats que no queda clar que tinguin les persones que caldria reincorporar a la via d’una feina i un sou digne. Als Estats Units, per exemple, on la recuperació és un fet i la taxa d’atur s’ha normalitzat al 5%, la taxa de població activa se situa al 62% i molts poden quedar descavalcats.

La desigualtat serà creixent també a Catalunya si no convertim l’educació i la recerca en el gran objectiu comú per evitar que el salt tecnològic ens deixi en la part fosca del món durant dècades. La transformació digital, que assumim lentament, té l’efecte d’una esquerda.

Europa i el sistema financer

Els països del sud d’Europa haurem de continuar fent els deures per no donar ales als enemics de Mario Draghi i la seva política monetària. Necessitem que continuï plantant cara a Alemanya, un motor econòmic que es resisteix a actuar com a tal. Amb un superàvit per compte corrent del 9% del PIB, els alemanys tenen marge de maniobra per invertir i dinamitzar l’economia arrossegant Europa cap al creixement, però la història i la desconfiança en els malbaratadors del sud continua interferint per fer una política d’objectius europeus comuns. La Unió Europea encara té feines pendents.

En la seva interessant intervenció a Sitges, José Viñals, de l’FMI, advertia sobre la situació del sistema bancari. Molt millor en solvència i liquiditat, però subjecte a una rendibilitat baixa pel cost del capital, que fa que els mercats siguin pessimistes i caigui la valoració borsària. Viñals advertia que a la zona euro encara hi ha un nombre excessiu de bancs i un 30% estan “amenaçats”. Mala època per a les entitats financeres que no saben com guanyar diners quan compren a uns tipus tan baixos, veuen créixer la competència, i les empreses tecnològiques entren en els sistemes de pagament i deixen els bancs sense el monopoli del diner.

Correcció política

Sorprèn un any més als passadissos de les jornades del Cercle l’homogeneïtat, potser l’endogàmia. Poques dones ponents, pocs joves, una uniformitat estètica, cultural i de color de pell que no és indicativa d’una economia viva, diversa, flexible, audaç i cada dia més tecnològica.

En una de les poques intervencions d’una dona, Marina Specht assegurava que el 2025 un 75% de les plantilles de les empreses seran millennials. Nadius digitals que tenen tolerància baixa a les experiències de compra frustrants, que volen veure acció en les companyies, que deixen una estela de data en la seva navegació permanent, etc. Ella mateixa explicava un cas de repoblació d’elefants a Moçambic, on gairebé s’havien extingit, que s’han reproduït sense ullals o bé els tenen molt petits. Qui no ho vulgui entendre...

Catalunya com a problema

Políticament, ha quedat clar que Catalunya ja és “un problema d’estat” i els partits espanyols proposen una minireforma. D’entrada, una reforma del sistema de finançament, com si a Catalunya no hagués passat res des de la reforma de l’Estatut. Veurem en els propers mesos com s’inicia de nou la roda de la negociació del sistema i, de moment, hem sentit l’error del president Puigdemont xifrant les aspiracions catalanes en 2.500 milions. Abans de seure a la taula de negociació. Si cal seure en una taula a parlar, només el control de les bases fiscals i un model de concert pot significar un canvi.

Conclusió: no estem al llindar d’una nova crisi com la viscuda, però hi ha risc d’estancament econòmic i financer amb unes taxes de creixement i d’inflació mediocres. La desigualtat creixerà i també el desafiament tecnològic. Catalunya ja és un problema d’Espanya, però no hi ha resposta política dels actors espanyols a l’altura de la situació. I la CUP torpedinarà els pressupostos.