26/10/2019

Tirar els daus

4 min
Tirar els daus

Algun dia es posaran les bases per a una negociació amb l’Estat que dignifiqui la democràcia i la capacitat dels actors polítics de treballar pel progrés de Catalunya i d’Espanya, ja sigui junts o separats, però no serà ara. A una sentència forassenyada contra els líders socials i polítics de l’independentisme l’ha seguit una reacció furiosa de la dreta i dels creadors d’opinió de l’Estat clamant venjança en comptes de justícia, inventant suposats “privilegis penitenciaris” i atiant una resposta més violenta dels cossos de seguretat contra la dissidència i les protestes. En un país de poca flegma, el PSOE i el PP i Ciutadans es retroalimenten en l’exabrupte i la utilització de la qüestió catalana per intentar esgarrapar vots en unes eleccions que no s’haurien d’haver convocat mai i que encara poden donar un ensurt als propagandistes socialistes.

Pedro Sánchez intenta fer equilibris i es resisteix a aplicar la Llei de Seguretat Nacional com li demana la dreta més dura per no sentenciar les expectatives del PSC el 10-N, però ho compensa amb el ministeri de l’Interior i gestos de cara a la galeria que passen per no agafar el telèfon a Quim Torra i dir que sentia “vergonya i tristesa” per les protestes de Sant Pau davant la seva visita “pel que represento”, menystenint que la presidència de la Generalitat també mereix el respecte institucional que ell no mostra.

El PP, Ciutadans i una part del PSOE estan àvids d’executar la tan llargament desitjada recentralització, i els de Casado no amaguen -ni tan sols amb la barba- la voluntat de recuperar competències i avançar en l’homogeneïtzació d’Espanya.

En aquest escenari es podia optar per tirar els daus deixant la resposta a la sentència al carrer i en certa mesura a l’atzar o per fer un càlcul de les forces pròpies i alienes, una mena de càlcul d’estructures de la construcció del projecte sobiranista amb les lliçons apreses del 2017 sobre la determinació de l’Estat. Impotents davant una sentència abusiva i el diàleg negat, el Govern i els partits i grups que li donen suport han optat per la sortida endavant amb la confiança que el carrer forci el que ells no van aconseguir el 27 d’octubre del 2017. Tirar els daus és sempre incert i és encara més difícil guanyar quan estan carregats. Com pot forçar el carrer? Només pacíficament i de manera continuada.

El pols desigual durarà fins a les eleccions, i les grans manifestacions pacífiques continuen sent el principal instrument de pressió quan l’estratègia de l’Estat és reduir el sobiranisme a una qüestió d’ordre públic i es treballa per assimilar-lo a la violència viscuda al País Basc lluitant-hi amb les mateixes armes. Si el sobiranisme s’assimila a un moviment violent, buscarà la seva ruïna, no només perquè facilitarà i justificarà la repressió a l’Estat, sinó perquè pot perdre la base social que fins ara li havia respost. De fet, alguns dels actors polítics reconeixen que l’Estat és imbatible en un context d’aldarulls com l’actual i fins i tot en un hipotètic escenari de violència, que a Catalunya no s’ha produït. I en privat recorden de manera més que gràfica que “l’Estat va resistir 800 morts”.

Fa la pinta que les coses empitjoraran abans de millorar. El sobiranisme continua pujant per un vessant costerut la gran roca que, com a Sísif, amenaça amb esclafar-lo. És la mateixa roca que haurà d’entomar Espanya si els ciutadans de l’Estat decideixen exigir algun dia una democràcia sòlida sense vestigis franquistes, una democràcia que reconegui la diversitat.

Sepultar el dictador Francisco Franco en un cementiri i no mantenir-lo en un monument ignominiós per a les víctimes amb la protecció de l’Església catòlica és un primer pas important per acabar amb els tics que fan d’Espanya un país amb una democràcia poruga. Però és un primer pas, no la culminació d’un procés de renovació de sobreentesos i privilegis que es filtra fins al més profund de la vida pública.

La massiva manifestació a Barcelona d’aquest dissabte contra la sentència del Procés és una nova mostra del sentit cívic del sobiranisme. La següent cita seran les eleccions del 10 de novembre. Només després de votar es podran posar les bases per intentar civilitzar les relacions polítiques avui trencades i enverinades. Per això serà indispensable saber els percentatges del suport al sobiranisme i el constitucionalisme dins de Catalunya, el reconeixement mutu basat en el respecte i una anàlisi realista de les debilitats i les fortaleses. Però, sobretot, caldran lideratges capaços de dialogar i de fer cessions amb el reconeixement dels seus ciutadans. A Madrid s’insinua una aproximació entre el PSOE i el PP que es reconeixen com a partits d’estat, és a dir, amb experiència de govern. Si creuen que una solució pactada entre els dos grans partits, minoritaris a Catalunya, tindria un component d’estabilitat, s’equivoquen. No faria més que contribuir a cronificar el conflicte.

stats