06/02/2016

Preferiria no fer-ho

4 min
SUSANA SUBIRANA

La nit de les eleccions espanyoles només una conseqüència es podia extreure del paisatge després de la batalla. La fragmentació del mapa polític deixava Mariano Rajoy amb un aire d’esbós. Com si la tinta amb què estava dibuixat anés esborrant-se.

Rajoy ha construït la seva carrera política amb els atributs del registrador de la propietat d’una còmoda ciutat de províncies espanyola. Varon Dandy, despatx de registrador, Marca i cafelito, ordre, jurisprudència, i un purito i un dòmino abans de tornar a casa. Quan va ser elegit president del Partit Popular el 2004, l’ordre, la prudència i la província eren característiques que el situaven per davant de Rodrigo Rato en la successió de José María Aznar. Vist ara, per motius obvis.

Els temps de Rajoy han destacat per la seva lentitud, per la seva aparent quietud. El que podia ser inicialment interpretat com a prudència ha esdevingut nul·la capacitat de diàleg i propensió a deixar podrir els problemes.

Rajoy recorda el protagonista d’un llibre deliciós de Herman Melville. Espòiler. Un notari agregat al Tribunal Suprem busca un escrivent i l’anunci és respost per “un jove de figura pàl·lida i pulcra, llastimosa i respectable, irremeiablement desolada. Era Bartleby”. L’escrivent en qüestió desenvolupa la característica de la inacció i davant de qualsevol petició respon “amb una veu particularment suau i ferma: «Preferiria no fer-ho»”.

Qui aconsegueixi formar govern a Espanya, ja sigui Pedro Sánchez o un relleu de Rajoy, haurà de fer front a tres desafiaments importants: l’economia, la corrupció i Catalunya.

Bartleby “escrivia de manera silenciosa, pàl·lida, mecànica”. En el punt més profund de la salvatge crisi econòmica que encara groguis veiem com comença a allunyar-se, Rajoy va pactar el rescat del sistema bancari negant que Espanya estava sent rescatada i va complir amb els ajustos de Brussel·les. El resultat, que el PP capitalitza amb el suport de la líder europea que posa Espanya d’exemple per a la sortida de la crisi, ha sigut estabilitzar l’economia espanyola i evitar una situació a la grega. Dit això, ho ha fet a costa de les comunitats autònomes, augmentant les desigualtats i amb un nivell insuportable d’atur malgrat el creixement actual del 3,2% (Catalunya creix al 3,4% i la mitjana europea a l’1,6%). Però la feina no està acabada. El PP va enviar a Brussel·les uns pressupostos generals de l’Estat electoralistes que incloïen baixades d’impostos i màgia per quadrar el dèficit. Però el tancament del dèficit està sis dècimes per damunt del compromès i per arribar a l’objectiu d’estabilitat del 2017 l’ajust en els dos propers exercicis seria de 22.000 milions, una xifra que exigeix grans esforços, i va acompanyada d’un deute que supera ja el 100% del PIB. L’atur no baixarà del 20% fins al 2017, quan es calcula que l’economia haurà recuperat el creixement previ a la crisi.

Però també amb l’ajust a Espanya, Bartleby preferia no fer-lo. L’Estat ha basat el seu procés de consolidació fiscal en un increment dels impostos (del qual, per cert, les comunitats no han vist ni un euro), de manera que ha pogut mantenir el seu nivell de despesa. Per contra, les comunitats autònomes i ens locals, davant la impossibilitat d’augmentar significativament els ingressos (poc marge competencial, bases fiscals reduïdes, impostos recorreguts), han hagut de fer un esforç enorme de reducció de despesa. D’altra banda, el ritme de reducció de dèficit que l’Estat ha imposat a les comunitats també ha sigut molt més intens del que s’ha fixat a ell mateix, que de fet ha incrementat despesa.

Pel que fa a la corrupció, diu Melville que “la constància, la manca de vicis, la laboriositat incessant... la gran serenor, la inalterabilitat de capteniment en qualsevol circumstància, el convertien [a Bartleby] en una valuosa adquisició”. Per què? “Vet aquí el que era més important: que sempre hi era”. “ Luis, sé fuerte ”, deia Rajoy al seu tresorer. Per descomptat ell no sap res del funcionament corrupte del partit, ni del saqueig del País Valencià. Qui el succeeixi haurà de triar entre la corrupció com a forma de funcionament o dinamitar els vells usos i oxigenar mètodes d’elecció dels càrrecs públics i de partit més enllà de l’elecció del líder per motius d’obediència i distracció en la transparència.

I Catalunya? “Digui’m ara que d’aquí uns dies començarà a ser una mica raonable”. [...] “Per ara preferiria no ser una mica raonable -va ser la seva resposta cadavèrica”.

Als països del nostre entorn europeu la inacció en el terreny del diàleg i la negociació no seria opció. Tancar-se en la retòrica patriòtica de l’Espanya única i desmuntar la mínima estructura descentralitzada existent no seria acceptable democràticament. En una democràcia sòlida, la situació a Catalunya, si tinguessin visió d’estat i no de partit, mereixeria acceptar una consulta vinculant o un pacte entre els grans partits amb una oferta que blindés -amb les moderades concessions que fossin capaços de fer, no ens enganyem- alguns dels temes que més malestar provoquen a la majoria de la societat: la identitat / la llengua, el finançament, el reconeixement nacional, la capacitat d’autogovern. A Espanya, el diàleg i l’operació seducció no semblen a l’ordre del dia.

Quan van traslladar-se de l’oficina “vam deixar-lo com a ocupant immòbil d’una cambra nua”. Amb els anys Bartleby va morir. El rumor va ser que era un “subaltern de l’oficina de cartes mortes de Washington, d’on havia hagut de marxar per un canvi d’administració”.

stats