L’OBSERVADORA

Què és el ‘momentum’?

ESTHER VERA
ESTHER VERA Directora de l'ARA

Després que els esdeveniments s’acceleressin de l’octubre al desembre d’ara fa un any, la política catalana va entrar en una paràlisi de la qual encara no s’ha recuperat tot i que s’ha aixecat el 155 i que, formalment, ha recuperat les institucions. Una majoria del país que estava consternada per la violència de l’1-O va quedar en estat de xoc pels empresonaments i l’exili, per l’explosió de les relacions personals entre els principals líders polítics del país i per la lectura diversa sobre com encarar el futur del sobiranisme després del 27-O. Avui, si hi ha una amenaça que plana com una ombra negra sobre l’escenari de recuperació del pols polític, és la celebració del judici per rebel·lió, que perverteix qualsevol voluntat de mirar endavant. Tota acció política està condicionada per la tensa espera d’un judici en el qual alguns dels principals líders civils i polítics del país -incloent-hi el vicepresident del govern i la presidenta del Parlament- hauran de fer front a una petició de penes d’entre 25 i 7 anys de presó. La imatge dels polítics catalans entrant en una sala de vistes provinents d’una presó dia rere dia, asseguts al banc dels acusats declarant durant hores davant d’un jutge o responent a les preguntes dels advocats de l’extrema dreta, no serà neutra ni internament ni per a la imatge internacional d’Espanya. La construcció jurídica del delicte de rebel·lió s’haurà de justificar amb proves de la violència pretesament exercida a Catalunya i no és probable que el dia a dia del judici rebaixi la percepció d’abús de poder i revenja de l’Estat que tenen molts catalans, fins i tot més enllà del món sobiranista. No cal ser mèdium per anticipar que hi haurà una gran indignació durant el judici i en el moment que es dicti sentència.

Amb aquest escenari al davant, uns i altres es pregunten com caldria reaccionar a una nova pujada de la tensió al país i com caldria canalitzar la indignació de bona part de l’opinió pública. El que algú va anomenar “el momentum ” té un significat molt diferent depenent dels actors polítics que l’analitzen. Per a alguns interlocutors, es tractaria d’aprofitar-lo per fer un gest de resistència cívica permanent, mentre que per a altres seria l’oportunitat per convocar a les urnes en un ambient que podria afavorir el creixement de la majoria parlamentària sobiranista.

El president Torra fa mesos que parla públicament de “no acatar la sentència” sense desvelar què significa exactament. De les seves paraules se’n pot desprendre que està disposat a retirar-se del càrrec o també a “plantar cara”, però no queden clars els objectius. El president de la Generalitat exerceix el càrrec amb la mirada posada en els llibres d’història i la seva vocació és complir com una baula fins al retorn del president Puigdemont. Entrar a la presó, segons algunes fonts que el coneixen bé, no és el pitjor dels seus malsons. Altres actors de l’entorn presidencial defensaven la crida a una reacció popular forta ja en el moment de la publicació de les peticions de pena, però ara situen el momentum en la previsible onada d’indignació que pugui provocar la sentència.

Ningú no vol definir quina ha de ser la resposta al judici, però caldria tenir present el passat per actuar amb intel·ligència política en el futur. L’èxit dependrà de si hi ha capacitat de fer un balanç de forces realista, de recordar quines són les majories que de manera tossudament estable es van reproduint en les convocatòries electorals, de tenir en compte que qualsevol sacrifici que es demani a la ciutadania ha de ser factible i útil. Potser l’únic avantatge pràctic de la declaració del 27 d’octubre és que es va prendre la temperatura al carrer i es va mesurar la capacitat de pressió efectiva del govern català, que no va culminar l’embat i, sàviament, no va posar en risc aquells que haurien estat disposats a fer-ho sense tenir les garanties ni d’una victòria ni d’una majoria indiscutible al darrere que pogués convertir una eventual victòria en una realitat democràtica sostenible socialment.

A les files d’ERC, Oriol Junqueras parlava, en una entrevista a l’ARA, de les eleccions com “una opció” per canalitzar la frustració i la indignació. Però els republicans es reserven també la decisió en funció dels esdeveniments futurs. Altres actors defensen obertament, en canvi, un moviment de resistència pacífica que passaria per paralitzar el país i fer un pols a l’Estat. De saber llegir amb realisme els resultats de l’últim embat en dependrà l’èxit del sobiranisme en el futur. Els actors polítics catalans han de prendre una decisió estratègica que hauria de convèncer la majoria del 3 d’octubre, la que vol una democràcia més sòlida i un país cohesionat i pròsper. La que té menys pressa.