La batalla latent
“El que més m’emprenya -perquè no em molesta, m’emprenya!-és com ens vam quedar sense el nostre relat”. Qui diu això és un dels valors polítics del món postconvergent i la frase conté tota la complexitat de la situació que viu aquest espai polític. Després de les múltiples cites electorals hi ha mar de fons i molts estan en condicions de dir en veu alta el que fins ara només xiuxiuejaven, que és que el centre polític que durant dècades va governar Catalunya té un pol d’atracció electoral en la figura de Carles Puigdemont, però l’espai està esmicolat en diversos partits i formacions, desorientat, dividit en l’estratègia a llarg termini i bloquejat per un profund sentiment de dol per l’empresonament i l’exili. La presó i el judici han evitat un debat públic que avui molts creuen inajornable sobre la reorganització de l’espai i la recuperació d’una línia ideològica que consideren “oblidada o en segon pla” i d’altres “manllevada” pel pragmatisme que s’ha imposat a ERC.
La principal incògnita és quin paper es reservarà el president Puigdemont després de l’èxit de la seva candidatura a les europees i els mal resultats de JxCat en les municipals. Puigdemont, que sempre ha evitat dedicar-se a l’aparell del partit, és crític sobre el funcionament de la maquinària en la campanya municipal i si fins ara era un gastrònom de la política, els seus fidels el veuen ara disposat a ficar-se a la cuina per al que anomenen internament “l’endreça”, que consistiria en reforçar les sigles de JxCat com a partit, abandonant el PDECat i la Crida o reconvertint-los en satèl·lits.
En paraules d’un observador pròxim a Puigdemont, “JxCat no té plom a les ales” i hauria vist que, per més que no li agradi la vida de partit, potser haurà “de fer d’Arzalluz” per ordenar l’espai. La unificació sota les sigles de JxCat comptaria amb el vistiplau d’Artur Mas i de Carles Puigdemont, però requeriria pactar entre ells un relleu dins del PDECat, on alguns s’han sentit menystinguts pels independents, i on encara hi ha un sector crític que sospesa buscar adhesions per crear una nova formació que faci dret d’inventari de “la millor Convergència”.
El món postconvergent viu nits electorals amargues des de les generals del 2016, quan Francesc Homs va aconseguir vuit diputats però va perdre vots; les eleccions del 21-D, quan, tot i superar ERC amb una llista improvisada, Ciutadans va guanyar les eleccions, i també el 28-A, quan en les generals ERC els va doblar en suports.
També en les europees i municipals el test ha deixat una sensació agredolça. Carles Puigdemont va guanyar les europees, amb gairebé un milió de vots, però la seva tirada no va funcionar a les municipals. Puigdemont a Europa va mantenir el nivell del 21-D al Parlament, però el seu èxit no va amagar la pèrdua de vots que l’espai de l’extinta CiU pateix des de les municipals del 2011. Joaquim Forn i Elsa Artadi van obtenir a Barcelona la meitat dels regidors que Xavier Trias i es van situar en cinquena posició a la Ciutat Comtal.
L’única capital de província on JxCat es manté com a primera força és Girona, amb nou regidors, i els pactes que s’estan cuinant aquests dies tindran implicació directa sobre el poder territorial, la influència i les finances del PDECat, que ha governat fins ara les quatre diputacions i 33 dels 41 consells comarcals. A l’àrea metropolitana, JxCat gairebé ha desaparegut. A Santa Coloma de Gramenet, Cornellà de Llobregat i l’Hospitalet no té representació. De les alcaldies metropolitanes més grans, JxCat va perdre davant el PSC a Molins de Rei; va mantenir-se en primera posició a Martorell, amb majoria absoluta, i va tornar a guanyar a Sant Cugat del Vallès.
El pacte del relleu
Comencen ara les converses per situar la nova generació de líders a JxCat amb diversos noms en cartera i la influència de Puigdemont i l’imprescindible vistiplau d’Artur Mas, que observa. D’una banda, apareixen reforçats els alcaldes d’èxit, com Marta Madrenas, Marc Solsona o Anna Erra, que volen el reconeixement del seu pes específic guanyat sobre el terreny. De l’altra, xerpes de la política com Damià Calvet, Miquel Buch o la també consellera Àngels Chacón. I encara, els independents de la llista del 21-D que van insuflar energia al puigdemontisme quan havia quedat grogui pel 155, però que en molts casos es mostren hipercrítics amb l’aparell tradicional del partit, al qual han de recórrer per guanyar eleccions.
La batalla latent tindrà lloc en les pròximes setmanes i mesos. La voluntat d’uns i altres és ordenar l’espai per reaccionar a la sentència del Suprem i preparar l’eventualitat d’unes eleccions a la Generalitat que completarien el cicle.
