Alguna cosa fa pudor de podrit

“Alguna cosa està podrida a l’estat”, i no precisament a la Dinamarca de Hamlet. La coincidència dels judicis del cas Gürtel i de les targetes opaques de Bankia ha posat en evidència la putrefacció del sistema polític espanyol. Però l’oportunitat d’aprofitar la sacsejada per afrontar una necessària regeneració pot passar de llarg.

Els dos casos tenen arrels comunes en el capitalisme d’amigots i la corrupció relacionada amb el finançament dels partits polítics. Durant molts anys, els negocis a Espanya s’han fet a la llotja de l’estadi Bernabéu, on coincidien polítics, financers i constructors que tenien una engreixada xarxa de col·laboració mútua. Les decisions es prenien en detriment del preu de les obres públiques i les concessions, incrementant preus i també els riscos de les entitats financeres, que irresponsablement inflaven la bombolla immobiliària amb els mateixos bancs convertits en promotors. El resultat va ser el perjudici dels interessos dels accionistes i de tots els ciutadans.

La col·laboració judicial de Francisco Correa ha posat de manifest, en el judici del cas Gürtel, que el finançament del PP es feia pactant concursos d’obra pública sobre els quals el partit rebia entre el 2% i el 3% de l’adjudicació. Correa ha explicat el funcionament de la trama, de la qual responsabilitza el gerent del Partit Popular entre el 1999 i el 2005, Luis Bárcenas. Tots dos haurien pactat el 1996, amb José María Aznar al govern, un sistema de cobrament multimilionari de comissions. Francisco Correa va posar l’exemple dels ministeris de “Foment i Medi Ambient” com a cooperadors i les empreses “OHL, ACS, Dragados i Ros Roca” com a partícips de l’engany als contribuents.

D’una banda, els constructors i els concessionaris de serveis públics pagaven al partit al govern a canvi de contractes. De l’altra, un dels homes més ben connectats del PP, l’exministre d’Economia d’Aznar Rodrigo Rato, liderava per elecció de Mariano Rajoy el grup financer BFA-Bankia, que assumia riscos fora de criteri empresarial i beneficiava les empreses i els grups de comunicació que calia. Encapçalat per Caja Madrid, Bankia era el resultat de l’agrupació de set caixes d’estalvis en les quals el poder polític havia actuat com un corcó. Rato és ara al banc dels acusats per haver utilitzat de manera espúria els recursos de l’entitat i haver estès les prebendes a sindicats, polítics i consellers. Però el cas més greu està encara per tancar definitivament. L’exministre, amb l’ajuda d’un governador del Banc d’Espanya que no va voler escoltar els advertiments dels seus tècnics i de la CNMV, que va afavorir una comptabilitat que podem qualificar de creativa en els balanços, va forçar una sortida a borsa fonamentada bàsicament en els estalvis de particulars. El rescat de Bankia es va concloure amb injeccions de diner públic per valor de 23.500 milions d’euros.

Les fotografies d’aquesta setmana haurien de significar un abans i un després en el nivell de martingala política que l’opinió pública està disposada a resistir. Però en lloc de passar factura, el PP es dirigeix novament a una investidura.

El pols de Pedro Sánchez per garantir-se el lideratge del partit i mantenir el no al PP amb el suport de les bases socialistes ha acabat amb un camp de batalla ple de cadàvers. Ni Parlon ni Iceta tenen interès a formar part de la mortaldat i pretenen mantenir el no a Rajoy, però la investidura s’obrirà pas amb qualsevol fórmula que permeti prestar uns quants vots i confiant que l’extraordinària debilitat de la memòria col·lectiva ho consideri un incident propi de la política. Les resistències se superaran perquè, com diu un dirigent socialista, “no han fet un cop d’estat intern i han decapitat Sánchez per votar ara contra Rajoy”.

300 dies després de les eleccions, Mariano Rajoy té molt a prop tornar a ser president del govern i fer cara d’estadista. El poder té una aura vaporosa, una pàtina de respectabilitat, que pot fer confondre l’immobilisme amb la resistència, la putrefacció amb la maduració.

El PP continuarà sent partit de govern malgrat la corrupció, però l’oportunitat de posar tota la brutícia sota l’estora s’ha reduït amb les declaracions del cas Gürtel. De moment, Rajoy s’ha posat de perfil i Correa sembla interessat a dirigir la potència de foc a Aznar, però la pudor no es pot evitar del tot.

Ens podem preguntar si Catalunya té estàndards diferents dels espanyols en matèria de corrupció política dels partits que han governat llargament. ¿El Bernabéu polític català és el Palau de la Música? A Catalunya el primer de març s’iniciarà el judici contra Millet i Montull per l’espoli del Palau. Podrem saber si els negocis amb les constructores, com sembla, es feien a l’entorn del Palau de la Música, i la investigació paral·lela del cas del 3% hauria de permetre saber si les pràctiques de Convergència s’han allargat temeràriament en el temps.

Els hereus de Convergència encara estan en disposició de triar si volen una veritable refundació que assenti les bases en un funcionament transparent, auster i participatiu. ¿Catalunya té estàndards polítics més alts? La feina més difícil per al PDECat, el rearmament ètic i ideològic, s’haurà de fer en mesos de tensió política per la gran empresa que significa el procés, i en plena redefinició i conflicte dels lideratges interns.