18/11/2017

Sense creuar els dits

3 min
Sense creuar els dits

El resultat de les eleccions convocades per Rajoy per al 21-D condicionarà políticament el país durant molts anys. Cal anar a votar massivament per tornar a repartir cartes i, lúcidament, fer una lectura poc emotiva que permeti oxigenar la política reconeixent el principi de realitat i mantenint els objectius, però adaptant-los als terminis i a les forces.

A Catalunya no hi ha una majoria silenciosa perquè en les eleccions del 27 de setembre del 2015 va anar a votar una xifra rècord del 77,4% del cens, 9 punts més que en les eleccions anteriors, i molt per sobre que en les eleccions al Congrés de Diputats.

En contra del que diu la propaganda, no existeix una majoria que no ha tingut maneres d’expressar-se, ni se li ha imposat cap minoria. Però cal saber en quin punt se situa el bloqueig més o menys ajustat a favor o en contra de la independència, i fins on arriba la majoria transversal a favor del dret a decidir.

Bona part de l’opinió pública arriba a les eleccions exhausta. Hi ha una part de catalans per als quals el 155 ha estat un alleujament. Però una majoria molt transversal viu sentiments d’humiliació, tristesa, espant, indignació. Ciutadans dolguts i indignats per la violència de l’1-O i per l’aplicació del 155 amb una interpretació de la Constitució que lamina l’autogovern de quatre dècades i intervé les institucions de la Generalitat fins al moll de l’os. Ciutadans humiliats per l’empresonament de líders cívics i de mig Govern, a més de perplexos per la situació del president de la Generalitat i alguns dels seus consellers a Brussel·les. Preocupats per les conseqüències econòmiques del ressò internacional de la violència de l’1-O i per la incertesa que interfereix en la confiança del consum i les inversions. L’acceleració dels esdeveniments ha provocat una sacsejada emocional, i si l’Estat ha demostrat que el cega aquell sentit de la hidalguía que el fa incapaç per a la negociació, bona part de la política catalana ha quedat capturada també per un excés de sentimentalisme.

El gest de la DUI no s’incorporarà als annals del pragmatisme polític i ho reconeixen ara els mateixos protagonistes de la declaració. Convertida en un gest de resistència, ara és el moment de recuperar les institucions, continuar refredant la tensió al carrer i dibuixar una estratègia realista amb els temps i les forces, sense renunciar als objectius de fer un país millor que visqui com la majoria vulgui. Els ciutadans han de saber on van els partits i com hi volen anar. També han de tenir dret a passar comptes de la confiança dipositada en aquells que són els garants de les responsabilitats col·lectives. Sense que això s’interpreti com una flagel·lació comunitària ni com un gest de debilitat. Pensar i plantejar-se les estratègies perquè puguin ser viables té menys costos que no fer-ho per no mostrar debilitats.

El moment ha de facilitar una millor relació de la política amb la veritat i que la retòrica contra l’adversari no pretengui comptar amb la participació del periodisme, perquè seria la negació de l’essència de la professió. Per a periodisme d’estat, ja hi ha l’agitació d’una part de la premsa espanyola: la dels que afirmen sense vergonya que “per damunt del periodisme hi ha la unitat d’Espanya”.

La precipitació de la convocatòria d’eleccions i la tensió que havia portat a la implosió del Govern en les hores prèvies a la declaració al Parlament ha facilitat la desintegració de JxSí. Els partits sobiranistes aniran en llistes separades, però estan obligats a treballar conjuntament en l’eix nacional o a replantejar-lo si s’apropen als comuns. JxSí ha aconseguit cohesió per la pressió externa de la CUP, però mentre que Puigdemont ha patit la manca d’un partit sòlid, ERC es consolidava. Aquest escenari de lideratge indiscutible d’Esquerra, determinada a fer el pas definitiu cap a la presidència de la Generalitat, s’ha esquerdat aquesta setmana. Carles Puigdemont s’ha enfrontat a la debilitat del seu partit i ha fet una llista a la seva mida. S’ha posat en marxa una operació de salvament del president que li garanteix un millor resultat del previst pel PDECat, un grup parlamentari que deixa el seu partit desnortat.

Sempre hi haurà qui no vulgui sentir el que no li agrada, però els ciutadans han demostrat políticament i demostren cada dia amb la seva feina que mereixen un grau més elevat de veritat. L’autoindulgència és més gran en la política que en el mercat. Un dels principals actius del sobiranisme continuarà sent la manca de projecte d’Espanya. Si el sobiranisme aspira a un país millor ho haurà de fer amb la majoria, i amb la seriositat, que li donin els ciutadans. Sense creuar els dits.

stats