El dilema

L’explosió ha sigut tan potent que trigarem encara un temps a veure com es van reconstruint les posicions, curant les ferides, recuperant els presos i identificant les baixes. Malgrat la força de l’embat de l’Estat amb la utilització política de la justícia i el menyspreu de la democràcia, i malgrat els múltiples errors de l’independentisme, la victòria electoral del 21-D permet mantenir la dignitat del moviment i el legitima. Cal no perdre de vista que els èxits realment inqüestionables dels últims anys els ha protagonitzat la participació ciutadana i és el principal indici per a l’optimisme.

CANVI DE RASANT. El Parlament s’ha constituït i s’ha fet el primer pas per al futur, que és paradoxalment la recuperació de les institucions completament intervingudes amb l’article 155. L’administració està paralitzada, una part massa gran dels actors econòmics està expectant, endarrerint decisions, i la formació de govern i la presa de possessió del president són urgents per obrir un nou capítol que hauria de mantenir objectius i flexibilitzar estratègies.

El paisatge polític ha confirmat la majoria independentista, també ha deixat clars els límits que té i el veritable perill de fractura social. A partir d’ara caldrà que els guanyadors i els perdedors interpretin els resultats electorals, però la digestió per part d’uns i altres dels empresonaments i la sortida del país del president, l’enfonsament del PP i la victòria de Ciutadans, tindrà diversos episodis.

La constitució del Parlament ha salvat el primer escull i ha insinuat la posició inicial dels protagonistes. Ernest Maragall va fer el discurs polític d’ERC i Roger Torrent l’institucional, advertint JxCat que Puigdemont és el candidat a la investidura, però advertint que “el Govern ha de ser efectiu a partir del minut 1” i, a la pràctica, apujant el preu per donar suport als que defensen posicions que mantenen l’estratègia de la tensió. Les relacions no són fluides entre el complex i dispers entorn de Puigdemont i una Esquerra descol·locada pels resultats electorals i amb el seu líder empresonat. El cas és que els papers tradicionals semblen “intercanviats”, com diu un dels negociadors, i hi ha més preguntes que respostes en els dos fronts.

Puigdemont està determinat a ser investit i a governar des de Brussel·les mantenint el pols a l’Estat. La legitimitat dels vots del president és inqüestionable, però també ho és que l’Estat no aixecarà el peu de l’accelerador de la justícia perquè n’ha perdut en bona mesura el control i que el PP amb l’alè de Ciutadans al clatell no farà cap gest que consideri que el debilita. L’experiència ens diu que a Espanya qualsevol diàleg es llegeix històricament com una debilitat, com una derrota.

El dilema actual de la majoria parlamentària és fer viable i compatible la lectura dels resultats: el mandat popular de la restitució de les institucions i el president, i la realitat d’una majoria independentista àmplia però insuficient per mantenir el rumb inalterable.

Uns i altres, amb transversalitat dins dels partits, argumenten que Puigdemont és el president legítim i, tot seguit, que l’objectiu principal és rescatar les institucions i que seran els representants parlamentaris dels ciutadans els que hauran de decidir si una investidura més que simbòlica és factible. El pinyol de Puigdemont reconeix les dificultats de la investidura, però està determinat a anar a totes “sense pensar en el pla B perquè en el moment que hi penses comença a complir-se”. L’entorn és complex i, per a alguns actors rellevants en aquesta fase, el president a Bèlgica apareix com algú “atrapat en el relat” i dins del que defineixen com “la bombolla”.

EMERGÈNCIA. Catalunya està en una situació d’emergència. L’Estat, que va molt més enllà del PP de Rajoy, ha demostrat que està disposat a fer el que calgui per arrasar l’autogovern català, que ara controla a través del 155 i al qual no renunciarà de manera automàtica. Amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn a la presó injustament i abusant violentament de la presó preventiva, amb interlocutòries judicials que s’excedeixen en les interpretacions de funcionament parlamentari i el PP pressionat més que mai per Ciutadans, no es pot actuar esperant un canvi d’estratègia de l’Estat. Que Puigdemont pugui merèixer una votació parlamentària de restitució no significa que sigui factible que governi des de Brussel·les, ni des de la presó. El reconeixement simbòlic s’ha de separar de les exigències de la realitat . És injust, és democràticament repugnant, l’actuació del PP confirma tot allò pel que val la pena distanciar-se d’aquesta Espanya política, però és moment de no repetir errors, de no ser autocomplaents i de salvar les institucions. L’alternativa al realisme és continuar amb la Generalitat intervinguda, exactament com avui.