ENTREVISTA

Artur Mas: “Qui opti a presidir la Generalitat ho ha de fer per governar, no per liderar el Procés”

L’expresident conversa amb l’ARA just després que hagi vençut la seva inhabilitació pel 9-N i que hagi sortit a la venda el llibre 'Cap fred, cor calent', un relat en primera persona del Procés.

L’expresident Artur Mas conversa amb l’ARA just després que hagi vençut la seva inhabilitació pel 9-N i que hagi sortit a la venda el llibre Cap fred, cor calent (Columna), un relat en primera persona del Procés.

El llibre admet errors i encerts en un període extremadament difícil.

És un testimoni personal d’aquesta etapa de transcendència històrica que ha viscut Catalunya i que em va agafar, durant molts anys, al pont de comandament.

Anem a la conferència del 25 de novembre del 2014. Hi proposa una llista unitària. Ara ho faria igual?

No, i reconec que em vaig equivocar. El 2014 vam fer el 9-N, s’havia produït un distanciament molt gran entre nosaltres i ERC, i entre Oriol Junqueras i jo. Fruit d’aquestes desconfiances, no vaig compartir aquell full de ruta que anava a explicar. Vaig pensar que me l’acabarien enfonsant d’alguna manera. Vaig tirar-me sol a la piscina, no ho vaig comentar, ho hauria d’haver fet d’una altra forma. En aquell moment, se sospitava que no ens atreviríem a seguir endavant... Al Govern vam tenir la sensació que, en comptes de tenir uns bons companys de projecte, teníem una gent que esperava si ensopegàvem. Això es va repetir l’octubre del 2017.

Diu en el llibre que es va portar Puigdemont al límit pensant que convocaria eleccions.

Crec que ERC, en aquell moment, considerava que unes eleccions era quedar-se a la meitat del camí, que calia anar a la declaració d’independència... i, en el fons, pensaven que Puigdemont, arribat a l’últim moment, no ho faria. Era un terreny propici per assenyalar que qui estava a davant no acabava de complir. Va ser un joc una mica diabòlic.

A les eleccions del 27-S del 2015, ¿es van valorar bé els resultats?

Electoralment no vam tenir el resultat que esperàvem. La CUP, que no va participar de la unitat, va tenir un premi. Però jo no estava disposat que la primera majoria absoluta independentista al Parlament es convertís en una derrota davant de l’Estat perquè no havíem assolit allò que en unes eleccions no es compta mai, que són els vots. Era pintoresc i irracional presentar-ho com una derrota. Ara bé, teníem un mandat per continuar el Procés, però no per culminar-lo.

I menys en 18 mesos.

Estaven pensats per a una majoria molt més sòlida. A més, en el fons també ho vaig fer perquè sabia que el preu d’una llista unitària era que jo, després de les eleccions, acabés apartat de la primera línia. Va ser així, però no pel que havia ideat.

Arran del no de la CUP, tria Puigdemont com a successor.

Un dels seus avantatges, en aquell moment, era que no formava part de cap família dins del partit. I això, per construir un consens, és bo.

Ara l’espai de JxCat s’ha d’actualitzar. Ajudarà?

Ho estic fent des de la meva posició: no soc a la direcció ni tinc una preeminència institucional. Ho porten Jordi Sànchez, de la Crida, i David Bonvehí, en nom del PDECat.

Puigdemont està al marge?

No, però no hi és tan directament.

En quin punt està la negociació?

Encara tenim la incògnita de com acabarà. Però jo el que voldria és que això fos una operació de suma i integració en la millor tradició de CDC, i que d’això en naixés un sol partit amb una direcció i un projecte. La segona opció és que el PDECat i la Crida tinguin vida pròpia i que quan arribin les eleccions es posin d’acord per anar en una llista. Seria una altra solució. No tan bona com la primera, però una solució. I hi ha un tercer escenari, que ni m’agrada ni el desitjo, que seria el de la separació. Si això passa, no estaré ni en un costat ni en l’altre.

Vostè defensa una solució acordada amb l’Estat. Puigdemont es mostra partidari de tensar. ¿Són compatibles les estratègies?

Són seqüencials. Ara s’està donant oportunitat al diàleg. S’ha de saber que si això fracassa, l’opció del conflicte sempre hi és. Ara bé, si vas al conflicte has de saber quins costos té, els has d’explicar a la gent, i has d’assumir les conseqüències i has de tenir opcions de guanyar.

I hi ha opcions de guanyar?

En aquest moment no. Per anar a un plantejament així, s’ha de tenir una majoria social inapel·lable, aliances externes que ara no hi ha i una unitat interna a prova de bombes dins el sobiranisme. En aquestes condicions, anar al conflicte total, no té cap sentit, només el del suïcidi.

La taula de diàleg funcionarà?

Hi confio poc, vista l’experiència dels darrers anys. Ara bé, quan t’has convertit en un abanderat del diàleg i tens una escletxa per negociar, aleshores hi has de ser.

Es parla de Damià Calvet, Jordi Puigneró, Elsa Artadi, Laura Borràs, Marta Madrenas... Quin és el millor candidat?

Això no li diré. Crec que qui opti a la presidència ha de ser una persona per governar el país, no per liderar el Procés. La Generalitat, sotmesa al control de l’Estat, ha de governar el país i la persona que la presideixi ha de tenir aquest perfil, el d’un governant.

Però què vol dir liderar el Procés?

Si tornem a posar la Generalitat al capdavant del Procés, l’estat espanyol la tornarà a controlar per tot arreu i no podrà tirar endavant. El Procés deixem-lo en mans de la gent que està més lliure: el Consell per la República, el president Puigdemont, els partits i les entitats sobiranistes. Tots junts poden definir una estratègia per tirar endavant el Procés en dos àmbits: com passar d’una majoria sòlida a una d’inapel·lable, i com anem d’unes aliances externes febles a sòlides.

Algú li podria dir que el Procés quedaria en mans de grups que no estan elegits democràticament.

Dins el projecte sobiranista ningú discuteix que les entitats, partits i Puigdemont tenen un paper clau. Ningú s’hauria de sentir poc representat dins el món sobiranista.

Puigdemont ha de ser a la llista?

Ho ha de decidir ell. Si hi és, és molt important que es digui que no opta a la presidència, sinó que ho fa per reforçar les opcions del Procés.

‘Cap fred, cor calent. El Procés en primera persona'