No voteu
“Tu palabra más limpia, más alegre,
porque es el tiempo alegre de las palabras limpias.
Los buitres han perdido su carroña de miedo.
Parece que no tienen donde ir
y vuelan a esconderse,
a esconderse,
muy lejos de nosotros,
en la tumba más fría del pasado”
(‘Democracia’, Luis García Montero)
Davant del mirall amb els ulls inflats de matí de diumenge avui no et podràs fer trampes. Sols davant del mirall, amb ulleres, despentinades i ells sense afaitar. Molts es preguntaran si cal anar a votar en un ambient de desànim, frustració i un vague sentiment d’inutilitat. La democràcia és poc èpica quan funciona, però passada l’adolescència sabem que quan s’espatlla ens podem abocar a un pendent cap a l’infern. Els nostres ancestres saben que el pitjor de la història d’Espanya no ha sigut l’avorriment o la frustració sinó la temeritat dels fanàtics, que han ofegat històricament la dissidència, la diversitat, la llibertat i han imposat la seva veritat amb la violència i el terror.
Després de quaranta anys de dictadura, amb Transició útil protagonitzada per una classe política hereva del franquisme i condicionada pel temor al retorn dels fantasmes, la democràcia ha crescut entre l’amnèsia pactada sobre la justícia i l’oblit dels ossos a les fosses comunes dels cementiris oblidats. Espanya ha crescut, ha enviat els seus fills a la universitat, ha viatjat per Europa, però la força de la reacció es manifesta en la incapacitat política d’admetre la diversitat, la pluralitat i l’anhel de ser de bona part de Catalunya. La voluntat de ser que representen més de dos milions de persones a les urnes. L’Espanya democràtica només ha aconseguit molt imperfectament ser un estat meritocràtic on l’estat no sigui un forat negre que xucla recursos i s’imposa a la diversitat. Tampoc els catalans han deixat de ser “sentimentals”, com deia Azaña, ni han comprès “ aquella presencia severa, abstracta e impersonal del Estado ” de la qual parlava. El resultat és que avui Espanya torna a mirar de cara els voltors que s’han alimentat històricament de la por, la misèria i la connivència de la sagristia i la corrupció política caciquil, que també i durament ha afectat Catalunya.
El problema és Catalunya (estúpids!), i ho és històricament. Avui la situació recorda malauradament la situació dels anys trenta i serviria escoltar Ortega i la “conllevancia ”, i, encara més, Miguel de Unamuno quan deia que Espanya mereixia “perdre Catalunya” en gran mesura per l’obtusa premsa madrilenya. “ Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienes testículos en vez de sesos en la mollera) ”.
L’amenaça que la dreta sumi és real i el retorn a l’Espanya negra no és una exageració quan la ultradreta cavalca amb discursos i simbolismes propis del franquisme autòcton i del feixisme que creix als països de l’entorn i que ningú no pot dir que no sabia que amenaçava. Una ultradreta que ha comptat amb el suport inestimable de la dreta, que l’ha reconegut i li ha donat respectabilitat en comptes d’aïllar-la de manera valenta i radicalment cívica i democràtica. La dreta és responsable de comprar l’agenda ultra sobre temes que no responen a les angoixes reals dels espanyols, però que alimenten la demagògia i el sentiment de greuge. Una dreta i una esquerra majoritàriament covardes han contribuït a una campanya penosa que no ha centrat el debat en el desprestigi de la justícia o en la gravíssima evidència que Espanya lidera el fracàs escolar de la UE, sinó en alimentar les baixes passions contra l’immigrant o el sobiranisme, que sempre serveixen per no haver de pensar ni fer propostes constructives.
Avui molts encara no sabran què votar i dubtaran si val la pena fer-ho. Si sou dones no voteu si voleu que aquest insuportable mascle de rot i carajillo o els representants de la mujer-mujer o dels que no s’expliquen per què cal manifestar-se encara avui en defensa pròpia arribin al govern i ens enviïn col·lectivament quaranta anys enrere. No voteu si creieu que la justícia espanyola és equànime i aconsegueix actuar al marge de la politització, si penseu que la presó preventiva s’utilitza de manera equilibrada. No voteu si penseu que tots els polítics són iguals i valen el mateix els que se la juguen per les seves idees que els que són condemnats per haver sistematitzat la corrupció. No voteu si penseu que no cal mantenir la gestió de les presons, la policia, l’escola o els mitjans públics. No voteu si creieu que hi ha cap altra eina que les urnes per avançar en democràcia.
