26/01/2019

Entre la crida i la cridòria

3 min
Entre la crida i la cridòria

“El meu risc seria caure en la retòrica i el simbolisme”, afirmava el president Quim Torra en una entrevista que va publicar l’ARA el 10 de juny del 2018. Feia una setmana que el seu govern havia pres possessió en un acte d’ambient dens en què la realitat dels presos, els exiliats i la restitució de la institució condicionaven tots els gestos, totes les paraules i algunes llàgrimes. Torra prenia possessió després de mesos de 155 i d’haver fracassat -per les traves judicials i els desacords entre la majoria independentista- les investidures de Carles Puigdemont, Jordi Turull i Jordi Sànchez.

El president Quim Torra era conscient de la magnitud del desafiament del moment i es presentava a ell mateix com una baula més en la història de la presidència de la institució per garantir la continuïtat. L’objectiu era “restituir” el president “legítim” i volia mantenir la resistència fins a un nou embat contra l’Estat mantenint un equilibri gairebé impossible entre la retòrica inflamada, la gestió diària de l’administració amb un executiu de coalició sense majoria al Parlament i la demostració de força de l’Estat amb un judici per rebel·lió als líders civils i polítics del sobiranisme. Avui, el mateix Quim Torra de l’“apreteu” als CDR, que diu que no acceptarà la sentència i que busca un nou “ momentum ”, és titllat d’autonomista per l’ANC i la reacció és la de l’insult, com si no es tractés d’una realitat que s’imposa tan certa com la llei de la gravetat, que Catalunya és avui una autonomia. En erupció interna, frustrada i tractada com una autonomia.

El president Torra suporta una pressió creixent. Alguns sectors sobiranistes el qüestionen perquè la retòrica va per una banda i els fets per una altra, i els més pragmàtics troben a faltar una gestió exemplar de govern. L’Assemblea Nacional l’acusa d’haver “incomplert les promeses” que van fer a les eleccions del 21-D. Entre elles, investir Carles Puigdemont, restituir el “Govern legítim” i crear una assemblea de càrrecs electes. Després de denunciar que l’executiu de Quim Torra no ha acomplert cap d’aquestes iniciatives, l’ANC es pregunta si deixarà caure el govern de Pedro Sánchez si no permet l’exercici del dret d’autodeterminació i si acceptarà les sentències del Tribunal Suprem. L’andanada de l’ANC va obligar divendres l’expresident Carles Puigdemont a sortir a demanar “comprensió i lleialtat” i recordar que Torra “s’enfronta amb un Estat que no ha abandonat el mode de conflicte amb Catalunya”. Puigdemont sortia així a respondre a les crítiques a Torra, que també són molt dures entre els seus. Això sí, en privat.

Entre la gestió i la independència

L’opinió pública ha llegit la situació i no és aliena al moment de desconcert polític, compatible amb la indignació pel judici. La retòrica no és suficient. Segons el CEO, els tres principals problemes que té Catalunya actualment són l’atur i la precarietat laboral (31,3%), la insatisfacció amb la política i els polítics (30,0%), i les relacions entre Catalunya i Espanya (29,4%). Un 53,1% dels enquestats creuen que el Govern “no sap com resoldre els problemes del país”. Un 38,4% dels ciutadans afirmen que sí que “sap com resoldre els problemes del país però necessita temps”.

L’aterratge de l’opinió pública exigeix un nou i valent relat polític per evitar l’engany i coincideix amb l’estructuració política de l’atomitzat món postconvergent, que ha tingut retòrica però no propostes en els últims temps.

Què és la Crida? A qui apel·la? Un dels seus màxims impulsors la definia ja fa un any com “el braç polític de l’ANC” i una altra font s’hi refereix com “l’espai de Puigdemont”. De moment, avança com un “instrument polític organitzat”, un eufemisme que preveu la seva conversió en un partit polític per concórrer a les urnes qui sap si en les europees. Puigdemont en serà el líder, Jordi Sànchez l’estrateg de centreesquerra, Antoni Morral el secretari general. Rull, Turull i Forn, la garantia convergent. I Artur Mas? “Navega”, diu una font que veu com l’expresident intenta que no es trenquin els ponts entre sectors i defensa una mena de “coalició” .

Un cop es posi en marxa l’instrument polític, al PDECat saben que tindran un competidor seriós que amenaça la seva continuïtat. “Quan trenques? -diu un crític-. Si no trenques saps que et passaran per sobre”. Des del pinyol de la Crida saben que “un sector [del PDECat] vol plantar batalla”. “Que mesurin els riscos perquè abans de les eleccions és suïcida”, afegeixen.

El sistema de partits que va implosionar amb el Procés comença a reestructurar-se i això permetrà nous lideratges i, potser, una estratègia més clara de la resposta a l’Estat després del 27-O i les seves conseqüències. Un missatge capaç d’il·luminar el dia després del judici a l’independentisme.

stats