Invisibles

'S/T' (2020) de Jaume Plensa

L'ARA d'aquest diumenge val la pena tenir-lo en paper, entre les mans. És una obra d'art fruit de la complicitat d'un gran artista i d'un diari que es posa a la seva disposició per mirar el món un dia conjuntament i per retre homenatge a la seva feina i explicar-la als lectors. Aquest és un diari comissariat per Jaume Plensa, que és qui ha triat cadascuna de les imatges de la seva obra extensa ja sigui en dibuix, escultura o poesia, configurant els diàlegs propis que estableix amb cadascun dels articles del diari. D'aquesta col·laboració en neix una mirada conjunta del món malgrat tantes diferències començant pel fet que la feina de l'artista transcendeix el moment i la del periodisme simplement intenta explicar-lo.

Les hores de conversa i feina per preparar el diari –"És important fer coses", com diu ell– s'han omplert de paraules i idees que planen contínuament sobre la seva creació i que ajuden a explicar-lo: l'invisible, espai públic, plaça, silenci, temps, memòria i la més gran de totes, la idea que mereix les majúscules, BELLESA.

Plensa és un home suau en les formes i amb una mirada que es dispara com una sageta. Un "home d'acció", com ell diu i demostra un repàs per l'obra que té a tot el món. Moltes d'aquestes obres universals són escultures monumentals que en alguns casos l'estima ciutadana ha reivindicat, ha fet seves i ha aconseguit que aquells objectes monumentals i delicats alhora i que potser estaven de pas es quedessin a formar part de l'espai compartit pels ciutadans.

Les obres d'art de Jaume Plensa estan fetes per provocar una reacció i toquen alguna fibra humana oculta, invisible. Desprèn espiritualitat i energia la bellesa allargassada d'una noia amb els ulls tancats que sembla que ens abraça, que ens protegeix, o l'altra que ens fa un gest de silenci que ens impacta envoltats de soroll.

Aquests dies, reflexió rere reflexió, entenem que Jaume Plensa es dedica a pensar sobre el que ens toca a tots: l'espai públic que compartim, la bellesa que cura, la comunicació humana més enllà dels alfabets de cadascú, l'arrelament. En definitiva, dedica l'obra a pensar en el gènere humà amb les seva grandesa i les seves misèries, la por, l'alegria, els somnis i malsons de l'individu. L'obra de Plensa ocupa l'espai públic com un regal i interpel·la allò que es comparteix.

En una llarga entrevista parlem de l'última gran obra, instal·lada a Grand Rapids, a Michigan, durant el confinament per la pandèmia de covid, que encara no ha pogut visitar i que ha viatjat en centenars de contenidors que guardaven les peces de marbre amb el baix relleu: parlem d'òpera i de la direcció que farà de Macbeth al Liceu i també de la relació amb Barcelona. Una relació que defineix com d'amor-odi i que no s'ha concretat en un projecte monumental com els que té arreu del món tot i haver treballat en un que avui agafa pols a l'estudi i que publiquem. ¿Un projecte fallit per prejudici amb l'art compromès amb la bellesa que alguns consideren poc "disruptiva"? ¿Per la impossibilitat de trenar sense desconfiança la col·laboració público-privada? Plensa clava un tret diferencial del país quan reflexiona en veu alta i lamenta "la capacitat increïble de perdre oportunitats, crear les condicions i no saber acabar-les".

El Plensa que de petit s'amagava fet un cuc dins del piano a casa d'uns pares melòmans veu la creació, ja sigui l'escultura, la música o el seu complementari silenci, i la poesia com els únics passaports reconeguts. Les seves obres traspassen fronteres imaginàries amb la idea que la bellesa no és retrògrada, és necessària, cura, i les seves obres als espais públics resulten una declaració d'intencions que els ciutadans fan seva. Volem sumar-nos a aquest reconeixement i entenem aquest diari especial d'artista com una dolça rendició del periodisme davant de la bellesa. Gràcies, Jaume Plensa, per la generositat d'explicar-te entre les pàgines d'un diari.