L’OBSERVADORA

Un petit país o un país petit

És bon moment per preguntar-nos en quin país volem que visquin aquells als quals pertany el futur. Podem triar si volem un país petit o un petit país. Un país de petites dimensions, àgil, obert, seriós, plurilingüe i amb l’impuls de grans ambicions col·lectives del qual sentir-se orgullós sigui quin sigui l’origen, o bé un petit país fet de petites ambicions personals, aversió a la cooperació, inèrcies que s’alenteixen i un patriotisme arnat.

La pandèmia del covid ha posat en evidència no només la fragilitat humana sinó la major o menor fragilitat dels sistemes polítics, i ni Catalunya ni Espanya en surten especialment benparades.

Hem vist la fragilitat d’un sistema sanitari que no compta amb prou recursos necessaris quan les coses es compliquen i que resisteix per la voluntat i dedicació de professionals mal pagats. La debilitat d’una economia excessivament basada en els serveis, que competeix pel sol i els sous baixos. La manca d’una política industrial que permeti un entorn favorable a la creació de llocs de treball i una política fiscal que vagi més enllà de les ajudes governamentals, per no parlar del dèficit crònic d’unes infraestructures que haurien de potenciar els avantatges geogràfics del país i no limitar-ne l’expansió econòmica. Una societat desigual i un sistema educatiu que no està en el centre de les prioritats polítiques.

Estem sortint de la pandèmia i venen temps complicats en l’àmbit econòmic, en què s’hauran d’establir clarament quines són les prioritats polítiques que determinaran la despesa dels diners públics i amb quin grau de confiança en la societat civil es fa això. Més política pública, sí, però menys burocràcia i més iniciativa privada, també. Es pot enfortir l’estat del benestar, com amb l’ingrés mínim vital, sense burocratitzar-lo encara més ni sancionar la iniciativa privada ni els autònoms. Hem de preguntar-nos qui ha sigut realment imprescindible quan les coses han anat malament, qui ha sumat, qui ha mantingut el servei actuant amb flexibilitat. També haurem de saber per què les administracions han fracassat majoritàriament en el servei telemàtic al ciutadà mentre que la resta de la societat ha teletreballat massivament.

Madrid crema

La pandèmia ha deixat també en evidència la pulsió de recentralització de l’Estat i la irresponsabilitat d’una oposició espanyola sanguínia, guerracivilista, que potser per l’efecte magnètic de Vox sobre el PP o per llinatge actua amb una virulència que recorda les fosques pàgines de les dues Espanyes, sempre presents. Mentre molts ciutadans encara moren als hospitals o a les residències d’ancians, el dol es transforma en bronca en un Congrés de Diputats buit de política i ple d’ira. Assistim a una lluita primitiva en la qual s’activen els ressorts de la reacció contra el canvi, ja sigui d’esquerres o promogut per una perifèria que es concep com una propietat, estrangera pel que fa a drets, però propietat. Tot s’hi val per debilitar un govern de coalició que no calibra la manca d’escrúpols que demostren els poders fàctics.

El costumisme polític espanyol ha arribat aquesta setmana al seu moment Berlanga amb l’aparició en escena de la Guàrdia Civil, però encara que des de Catalunya sembli un sainet del qual es pot prescindir, no és cert. Que el govern espanyol no tingui cap més remei que afrontar reformes per salvar la pell al Congrés si no vol naufragar a favor d’una dreta assilvestrada no és neutre per al benestar dels ciutadans de Catalunya.

Un cop més, la sortida de Catalunya de la crisi actual està lligada a com sigui la sortida d’Espanya i també la d’Europa. En un estat independent també seria així per més avantatges que tingués la gestió econòmica dels propis recursos en un món en el qual cal cooperar amb el veí.

Un país seriós

De la crisi del covid en sortim amb milers de morts a les residències, un nivell de pobresa i d’atur en augment, el tancament de Nissan, declaracions polítiques voluntaristes i buides d’acció que apel·len al mantra de la unitat. Espanya és en una cruïlla mentre Madrid fa política en un ambient d’histèria i, per primer cop en dècades, les comunitats autònomes reivindiquen un cert autogovern. No és moment d’inhibir-se. El govern de Catalunya faria bé d’intentar condicionar el futur de l’administració Sánchez i les seves polítiques aprofitant que Sánchez té un instint de supervivència superior als seus principis. Pensar que el que passa avui a Madrid no afecta el benestar dels catalans és atractiu, però no és realista.