Ja són aquí, Sr. Valls

Primo Levi, que tenia un profund coneixement dels feixismes –en part adquirit a Auschwitz– deia que "cada època té el seu propi feixisme". Podem fer veure que la frase aplicada a la realitat política espanyola és excessiva i menystenir-la, treure-li importància, considerar-la exagerada i continuar amb la nostra vida. Anant a l'altre extrem podem tirar de tòpics, gesticular iradament i anunciar l'apocalipsi des del sofà. Probablement, el més útil avui seria prendre plena consciència que el que Xammar anomenava "l'ou de la serp" ja té presència institucional i una veu forta i clara en la política espanyola. Els 12 diputats de Vox han jurat el càrrec al Parlament andalús "per Espanya" i tenen ja un altaveu més potent que la seva representació, perquè el discurs de Vox ha reverberat en el PP de Casado i en Ciutadans. De fet, ha permès als de Rivera aconseguir la presidència del Parlament andalús, tot i que Ciutadans se n'amaga i intenta evitar la foto. Comença, doncs, el procés de normalització, de banalització, del discurs de l'extrema dreta a Espanya i tenim al davant anys de repicar del discurs de la família tradicional, l'Espanya 'una y no cincuenta y una', la 'mujer-mujer' i d'assenyalar l'immigrant. Vox és l'extrema dreta que s'alimenta dels silencis de l'esquerra i dels discursos acomplexats sobre seguretat, immigració, diversitat, mundialització i totes les incerteses i les pors. La barrera s'ha de posar ara i Manuel Valls semblava tenir-ho clar. O potser no?