El mètode Guccifer

El nou cicle pot convertir l’estrella de la política espanyola dels últims anys, Albert Rivera, en un estel fulgurant d’aquells poc lluminosos i que brillen de manera inesperada, bruscament i poc temps. Els moviments darrere la tramoia política són intensos a Espanya, i Ciutadans s’ha quedat desubicat després que el partit optés per abstenir-se en la moció de censura contra Rajoy. Una posició que debilita la retòrica anticorrupció.

Els primers mesos de govern de Pedro Sánchez estan consolidant l’inquilí de la Moncloa, especialment després de l’acostament que ha tingut lloc aquesta setmana amb Podem per garantir l’aprovació dels pressupostos, que allunya la possibilitat de convocatòria anticipada d’eleccions generals.

A Catalunya, Ciutadans és el partit amb el creixement més rellevant dels últims anys i avui és el partit més votat al Parlament de Catalunya. Ha sabut connectar amb l’electorat català que s’havia inhibit en alguns moments de la política catalana, ha aconseguit activar-lo i ha aprofitat l’ambigüitat ideològica inicial per anar més enllà de l’anticatalanisme. Com explica la radiografia demoscòpica que aquest diumenge fa Jordi Muñoz a les pàgines de Política, Ciutadans està especialitzat en les eleccions al Parlament, és fort en les rendes més altes i més baixes, allà on hi ha menys densitat associativa i -paradoxa en la ciència política- té uns votants menys radicals que els seus líders.

Els de Rivera han vist com després del seu èxit electoral indubtable a Catalunya les perspectives favorables a l’Estat es dilueixen. I Catalunya podria no ser ara un trampolí sinó una excepció de la seva empenta. Perdent peu i assistint al fet que la voluntat de rebaixar la tensió amb el sobiranisme es tradueix en alguns gestos des de la Moncloa i alguns mitjans de comunicació de Madrid, Ciutadans ha decidit tirar llenya al foc, conscient que els seus líders se senten còmodes amb l’estratègia de la tensió i hi han excel·lit durant anys, per exemple en els temes lingüístics i d’escola. Tensió als carrers amb una operació dels llaços grocs que no ha aconseguit ser la provocació que pretenia i tensió amb els mitjans de comunicació públics que va topar amb la professionalitat i autocontrol de Lídia Heredia.

Ciutadans intenta recuperar la iniciativa política amb les palanques de Catalunya, i a Andalusia, amb la denúncia d’“incompliment dels acords en regeneració democràtica”, afavorirà un avançament electoral que a qui perjudica és al PP, enemic comú amb Susana Díaz.

Rivera intenta recuperar la iniciativa política, doncs, amb la bronca i l’eco mediàtic que comporta. De ser un partit construït en oposició al nacionalisme català, Cs ha passat a ser un partit que defensa el nacionalisme espanyol radical i amb poc gruix ideològic més enllà del corpus de pensament econòmic liberal de Luis Garicano. Però el fet de canviar l’ambició de voler ser frontissa per aspirar a menjar-se el PP l’ha portat a adoptar un discurs de dreta radical. L’hiperlideratge de Rivera fins i tot va fer que un partit que es volia liberal perdés l’oportunitat de sumar-se al moviment del 8 de març, que és bastant més ampli -en l’estela del #MeToo- que el moviment feminista clàssic.

UNA BONA MALA RELACIÓ

L’estratègia de Ciutadans és mediàticament més agressiva que mai i la destrucció de la credibilitat de la premsa seriosa té conseqüències cíviques. L’exemple de la comunicació política americana sense escrúpols va arribar al límit amb les eleccions del 2016, quan Trump va infiltrar i destruir el Partit Republicà amb el suport d’assessors -de fet, lobistes avariciosos- com Roger Stone, un home que porta la cara de Nixon tatuada a l’esquena. Per arribar a la Casa Blanca calia desprestigiar els periodistes que no es comportaven com una corretja de transmissió propagandística de les seves idees polítiques i interessos econòmics. Assenyalant mitjans, periodistes i empresaris de comunicació, i animant boicots contra aquells que simplement no són acrítics, pretenien intimidar, atiar el repugnant frontisme i acabar amb l’única arma de la premsa, que és la seva credibilitat.

Les pràctiques als EUA van arribar, a través del hacker Guccifer, fins al robatori de les comunicacions electròniques del comitè nacional demòcrata.

Als Estats Units, immersos en la crisi política més greu des de finals dels anys seixanta i setanta, sembla que s’ha arribat al límit d’acceptació col·lectiva de la baixesa política. Per a la reacció cal una premsa lliure i un mínim comú denominador dels estàndards de comportament entre els ciutadans, ja siguin polítics, periodistes, empresaris, professors o botiguers.

A una democràcia sana no li cal -al contrari!- que polítics i periodistes siguin amics, sinó que es respectin i desconfiïn mútuament en un marc civilitzat d’honestedat intel·lectual. Vaja, jugar net.