La necessitat d’arrasar

Diu una amiga i articulista d’aquest diari que hi ha gent que sempre confia en la bona educació dels altres. Extrapolant-ho a la vida pública, és el mateix que li passa a una part molt substancial de la política espanyola. Quan veuen una escletxa per a la negociació s’interpreta com una debilitat, quan veuen una concessió al diàleg la interpreten com una oportunitat per imposar-se i, si pot ser, arrasar. L’espectacle dramàtic dels últims dies entra en aquesta lògica que interpreta la negociació com a concessió i la humiliació com a objectiu. L’enduriment de la posició del PP cada hora que passa és fruit d’aquesta naturalesa que no pretén solucionar un problema polític sinó fer-lo desaparèixer. Ho fan animats per la seva naturalesa i inquiets per les bones perspectives electorals del vell nacionalisme espanyol revestit de radicalitat chic de Cs.

L’aplicació del 155 serà un error d’Espanya de dimensions còsmiques. No solucionarà la qüestió, ni la silenciarà, ni es podran aplicar mesures sobre tota l’administració, els mitjans de comunicació i els Mossos. Rajoy paralitzarà el país, però també perjudicarà econòmicament Espanya i haurà acabat amb el projecte de l’Espanya dels últims quaranta anys. Siguem conscients, en aquesta cruïlla, que Catalunya només té tres instruments, i són la determinació, el diàleg i el civisme. El moviment sobiranista ha arribat més enllà del que molts somiaven i el president ha d’actuar amb la confiança de saber que no el volem màrtir, sinó lliure.