L’OBSERVADORA

Les nostres batalles

Ni hi haurà dreceres per a l’independentisme ni capacitat de fer desaparèixer el sobiranisme

Immersos en l’olla a pressió espanyola, tots voldríem l’any 2019 com un impecable full en blanc que respongués a les aspiracions més romàntiques o il·luses, però de la mateixa manera que no serveix de res per a l’acció política anticipar desastres que paralitzin, tampoc no és útil políticament pensar que les màximes aspiracions individuals o col·lectives són possibles sense costos, ni majories indiscutibles. Aquest 2019 tampoc no hi haurà dreceres, malgrat que alguns les dibuixin a l’aire amb més èpica que concreció del recorregut. Ni hi haurà dreceres per a l’independentisme ni capacitat de fer desaparèixer el sobiranisme. Per tant, per difícil que sembli, s’haurà de pactar un i mil cops amb la realitat i, si pot ser, encara que sigui dur, sense enganyar la ciutadania.

La majoria de l’opinió pública catalana decidirà, en les eleccions municipals i europees i potser en altres cites per venir, quin serà el futur del país i si és capaç de sortir del bloqueig actual en un marc d’empitjorament del clima a Madrid. L’actor teòricament imprevisible que és el carrer, i a qui s’interpel·la des del Govern i des dels marges, ha demostrat sobradament un grau exemplar de paciència, compromís, civisme i reconeixement dels valors democràtics i de tolerància.

El futur, per tant, per dur que sembli, està més en mans dels vots i del magre fruit del diàleg polític que siguin capaces d’establir les forces del canvi i de la reacció que bullen a Espanya, que d’un momentum que portaria la República. No és respectuós jugar amb l’opinió pública oblidant el precedent del 27 d’octubre del 2017. Si aleshores els líders polítics del sobiranisme van frenar va ser perquè la realitat es va imposar i ningú -molt encertadament- no va estar disposat a jugar amb la violència. La incògnita és, evidentment, com es desenvoluparà el judici dels líders socials i polítics del sobiranisme i fins on aniran els que interpreten la justícia com una venjança.

De l’anticatalanisme al populisme

La política espanyola, capturada fins ara per les baixes passions del nacionalisme espanyol, entès com una imposició de la identitat immutable i eterna sobre la diversitat, s’ha construït ideològicament en contraposició a les aspiracions de molts catalans. Així ha sigut els últims anys, però la irrupció amb força de Vox permet augurar una batalla de la reacció més enllà de la identitat nacional. I si la nostra batalla només fos una batalla més? Com s’ha establert en tants països d’Europa i d’Amèrica, Vox està atiant totes les pors dels temps. Por a les dones, ressentiment contra les elits, por als canvis tecnològics, por a les profundes conseqüències de la crisi econòmica, por a l’altre, reforçament d’una identitat excloent que tranquil·litza i que vol lideratges forts.

Per què Vox tria fer bandera de la derogació de la llei contra la violència de gènere per forçar l’acord a Andalusia? Per què atia el masclisme retrògrad del conservadorisme més ranci? No és una qüestió d’homes i dones sinó d’imposar una visió del món que connecta amb la visió clàssica de la dreta de mascle, la força i la porpra que tants anys va dominar el país. El PP s’hi apropa sense grans conflictes interns i Ciutadans haurà de decidir què vol ser quan sigui gran el partit que fins ara ha aconseguit disfressar la manca d’ideologia amb la qüestió sobiranista. De moment, l’únic liberal que té en les seves files, Luis Garicano, sembla que prefereix mirar-s’ho des de Brussel·les.

En un país on des del 2003 han mort assassinades 975 dones per violència masclista, Vox fa propaganda sobre les denúncies falses, que són el 0,007 de la totalitat, per sota de la resta de delictes en un país on el 62% dels espanyols consideren que es denuncia en pocs casos, ja sigui per por a l’agressor (el 60% segons el CIS) o per vergonya (23%).

Són temps d’involució i ressentiment a Espanya. També a l’Europa del Brexit, on els polítics irresponsables encara són capaços de fer una sortida caòtica sense acord. Temps de misogínia, ràbia i ignorància en l’Amèrica de Trump i Bolsonaro.

Són temps de lectures que fan por. És inquietant repassar els bons llibres dels anys 20 i 30. El Doktor Faustus de Thomas Mann explica la pèrdua d’autoritat de la cultura, els atacs al coneixement, la temptació dels extrems, l’entusiasme per les respostes fàcils, el gust per allò que sembla fort, la radicalització de les opinions de l’esquerra i la dreta. La crisi financera, migratòria, el terrorisme global, la por, ens han portat a un 2019 que demanarà lluitar per actius socials que pensàvem que estaven garantits.