L’OBSERVADORA

El pacient sense diagnòstic

S’imaginen un grup de metges barallant-se a crits o ignorant-se obertament mentre el pacient a l’espera de diagnòstic es va dessagnant davant seu? No és una escena inimaginable, però la solidesa dels protocols mèdics, la competència tècnica d’una professió meritocràtica, el principi de jerarquia i la por a les conseqüències professionals i personals limiten l’actuació irracional i irresponsable davant d’un pacient moribund. De la mateixa manera que un metge, un arquitecte paga car l’enfonsament d’un edifici, un enginyer el d’un pont i un conductor d’autobús un accident. Exactament el contrari que passa en la política espanyola, on es respira un ambient d’irresponsabilitat, on el progrés s’empantanega per la incapacitat de fer ni tan sols un diagnòstic que respecti els fets i permeti executar polítiques per sortir del fang en el qual es va enfonsant la cosa pública. Entretenir-se a descriure aquest procés de degradació en el qual va caient la política no sembla gaire útil, però sí que pot ser-ho fer un diagnòstic que es pugui discutir i debatre amb aquells que estiguin interessats a sortir de la paràlisi i a intentar salvar el moribund.

Esgotament constitucional

El president de la Real Academia Española, el jurista Santiago Muñoz Machado, admetia aquesta setmana en un debat organitzat per l’ICIP i el Cidob que la Constitució està “molt invàlida”, “molt defectuosa”. Malauradament, el diagnòstic compartit amb el prestigiós acadèmic és pecat mortal a la premsa cavernària i encara poques veus espanyoles del seu prestigi gosen admetre que la carta magna té esclerosi després de més de quatre dècades sense adaptar-la i després de la involució de l’esperit constitucional que va imposar el PP. Falta encara massa crítica per fer possible una adaptació de la Constitució a la realitat que no sigui una involució territorial més gran.

La judicialització de la política corca el tercer pilar de l’Estat i no cal ser a Catalunya per veure-ho ni per prendre consciència que la imatge de la justícia espanyola ha empitjorat a Europa. Els mateixos jutges expressen en una enquesta publicada aquesta setmana que els polítics eludeixen les seves responsabilitats i opten per judicialitzar els assumptes complexos en lloc d’arribar a acords (ho pensen un 88% dels jutges).

A Catalunya, la desconfiança en la justícia és profunda tres anys després que dos activistes socials, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, entressin a la presó amb penes que no són només injustes sinó que suposen una perillosa amenaça per a qualsevol causa civil, sigui quin sigui el seu origen. L’acceptació per part de tants intel·lectuals espanyols de l’abús de poder sobre la causa independentista és un dels símptomes més inquietants de la malaltia democràtica que afecta Espanya.

Obstruccionisme i contrareforma

Les majories qualificades necessàries per a les reformes i per a l’elecció d’organismes clau són incompatibles amb una oposició obstruccionista. La polarització bloqueja la renovació d’institucions importants com el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). El govern de coalició de Pedro Sánchez viu una operació d’assetjament de la dreta política i mediàtica sense treva i el jugador de pòquer amenaça amb canviar la llei fent les delícies d’Hongria i Polònia.

També a Catalunya nombrosos organismes estan empantanegats. La situació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals n’és un exemple paradigmàtic, amb la presidenta i tots els consellers excepte un amb el mandat exhaurit des del març del 2018.

La incapacitat de prendre decisions conjuntes afecta també la continuïtat de les polítiques més enllà de les legislatures en temes cabdals per al progrés com l’ensenyament, la lluita contra l’atur juvenil o la supervivència de l’estat del benestar.

Madrid: el forat negre

Els laments històrics de Catalunya pel drenatge de recursos del Madrid capital, que actua com un forat negre, comencen a ser compartits per València, les Balears i altres comunitats que amb el PP estaven més centrades en l’enriquiment particular que en el progrés col·lectiu. Potser algun dia llunyà el desvergonyiment del Madrid de l’estil Ayuso acabarà generant un moviment reformador federalista. ¿Serà tard per a Catalunya? Vist avui, el Procés s’ha acabat, però els últims anys han transformat la societat catalana profundament, i hi ha una majoria que no vol cants de sirena sinó reconeixement, respecte i un tracte just, no colonial. La majoria està emocionalment a anys llum de deixar-se enamorar de nou per un projecte conjunt amb Espanya, com demanava en el debat al qual em referia al començament d’aquestes línies el president de la Real Academia Española.

Qualsevol futur, però, passarà per la negociació, i com més aviat es posin les bases del diagnòstic i el reconeixement mutu, més aviat se sortirà del fangar. Negociació, sí; enamorament, no.