El pacte esquerdat

Cent vuitanta-quatre dies després de la declaració formal de la República interrompuda i de la intervenció del govern de la Generalitat amb l’article 155, la brutalitat dels esdeveniments ha mogut les plaques tectòniques de la política catalana i espanyola. Amb els anys podrem avaluar l’abast d’una realitat que avui ens té immersos en un procés històricament extraordinari del qual ens falta el desenllaç. De fet, ¿podrem parlar de desenllaç o més aviat hem de parlar d’un recorregut més o menys accidentat cap a una nova relació amb Espanya? ¿O potser d’un contracte social trencat per la distància de molts ciutadans que no se senten representats pel sistema polític i judicial?

A Catalunya es prendran decisions en les pròximes setmanes, però s’equivoquen els que consideren que hi haurà un final i es recuperarà “la normalitat”. Les tensions ciutadanes estan expressant amb força canvis de fons en la societat que posen en dubte l’statu quo polític i social.

Catalunya no serà mai la mateixa que abans de l’1-O i l’aspiració de decidir el futur no és una efervescència, tot i que els errors i el cansament poden fer fluctuar el sòlid suport al sobiranisme. El sistema de partits intenta recompondre’s després de la implosió. ERC prepara una ponència ideològica per ocupar el centre ideològic del país i ho fa amb l’estrateg a la presó i nous quadres ocupant el lideratge al partit: destaquen Pere Aragonès i Roger Torrent i el seu entorn. El PDECat espera les decisions de Carles Puigdemont atrapat per la lleialtat al president i el malestar per les fortes discrepàncies amb JxCat, que amb empenta aspira a construir “un nou pujolisme”, un moviment transversal a l’entorn del president a Berlín amb la marca Junts per la República.

En aquest escenari en reconstrucció, JxCat ha anunciat que obre la porta al pla D. Formalment no renuncia a la presidència de Puigdemont, però les negociacions per buscar candidat estan en marxa i amb duresa. Els presos reclamen la formació de govern i l’hi han fet arribar al president reiteradament. Fonts pròximes als presos parlen d’un “compromís” per formar govern, però altres veus autoritzades parlen de la “imprevisibilitat” de Puigdemont.

Uns i altres repassen constantment la llista de diputats per veure el o la presidenciable que podria ser entronitzat pel president. Entre els noms que circulen: Elsa Artadi, Ferran Mascarell i l’exalcalde de Cerdanyola Toni Morral. Però serà Carles Puigdemont qui decideixi, com va ser Artur Mas qui va decidir el gener del 2016. Sigui qui sigui, el perfil haurà de convèncer aliats interns i externs amb objectius tan diferents com el PDECat i JxCat, ERC, la CUP o els comuns, i cosir aquesta aliança requerirà temps i molta habilitat.

El PNB abandona

L’escenari a Espanya també s’ha mogut. Amb el llaç groc i posant-lo en relleu, el diputat del PNB Luke Uribe-Etxebarria explicava dijous a Lídia Heredia a TV3 el canvi de posició del PNB amb els pressupostos de Rajoy. El PNB fila prim, o per dir-ho clarament, no està per orgues i ha fet arribar als socis catalans que la paciència s’acaba i, com sempre i legítimament, els seus interessos polítics passen al davant. El PNB ha decidit donar oxigen a Rajoy davant l’operació d’estat que en un ambient de final de règim pot fer cristal·litzar interessos de la judicatura, l’empresa i l’estat profund per impulsar l’arribada al govern espanyol de Ciutadans. Una operació que el PNB sap que significa la fi dels privilegis del seu sistema de finançament.

Al Madrid polític, Ciutadans és percebut de manera molt diferent que a Catalunya, on es coneixen els seus orígens i objectius fundacionals i és vist com un partit nacionalista espanyol. En paraules d’un periodista progressista madrileny: “Els percebem com la dreta moderna”. El PNB ha decidit fer de dic de contenció de Ciutadans salvant els pressupostos de Rajoy. El mateix portaveu qualificava la posició de Cs de “visió joseantoniana i falangista” d’Espanya, i mentre repetia “sempre amb Catalunya” justificava l’oxigen a Rajoy conscient que tot és susceptible d’empitjorar i que el concert basc és la joia de la corona de la seva situació de privilegi dins de l’Estat. La racionalitat indicaria que és el moment que el PP es mogui per sobreviure a l’andanada, faciliti la formació de govern a Catalunya, aixequi el 155 i permeti rebaixar la tensió. Però en política la racionalitat no sempre està garantida.

La sensació de final d’etapa a Espanya s’agreuja amb el paper dels jutges i la seva distància respecte a la ciutadania. La percepció d’abús de poder que molts catalans comparteixen per motius polítics s’ha estès ara massivament i amb ràbia continguda per la sentència dels delinqüents autoanomenats la Manada. La sentència, i el vot particular, expressen el menyspreu a la dignitat de les dones que totes hem viscut personalment o de ben a prop algun cop. El poder judicial, com deixa en evidència la carta de Carlos Lesmes, escandalitzat per les crítiques a la judicatura de la societat i dels polítics, ha oblidat que una cosa és el poder i l’altra l’autoritat. La segona necessita reconeixement i respecte d’una ciutadania que considera trencat el contracte social vigent fins ara.