07/01/2017

La pedra filosofal

4 min
La pedra filosofal

De vegades viure sembla una recerca infructuosa de la pedra filosofal, però la fortuna consisteix a descobrir, com més aviat millor, que la pedra filosofal és al teu cervell i a les teves mans. Estrenem any i oportunitats. D’equivocar-nos i d’encertar-la, d’excel·lir o d’embrutir-nos. Un any per provar l’elixir de la vida, tan dolç i tan amarg.

L’ARA d’avui és pura vida: un conjunt d’històries fetes de grandeses i misèries, de somnis i oportunitats que continuaran marcant les nostres vides aquest any.

País refugi amb drets i deures

Mustafà Assaloum és un noi sirià de 23 anys que ha recorregut dos mil quilòmetres amb crosses fugint de la guerra. Una bomba li va segar una cama. És un refugiat de la guerra que ha destruït Síria i milers de vides. Els periodistes del diari Cristina Mas i Xavier Bertral han estat observadors actius de l’aventura d’Assaloum durant l’últim any. Avui expliquem un final de capítol.

El jove ha arribat a Barcelona i les persones que treballen a l’Institut Desvern de Protètica, on entenen què vol dir exactament viatjar dos mil quilòmetres amb unes crosses, l’han ajudat a caminar. Mustafà Assaloum mai no ha sortit a les fotografies del diari mostrant les crosses, deia que era una qüestió de dignitat. Vol una vida i la vol completa. Ell és un dels 898 refugiats a qui el govern espanyol ha permès arribar complint justet el 5% de la quota total de 17.337 persones que es va comprometre a acollir amb la Unió Europea.

Donem la benvinguda al jove Assaloum i als que han arribat i arribaran abans i després d’ell. Els acollim amb generositat i realisme, conscients que Catalunya és diversa, plural i que Europa vol preservar societats construïdes sobre valors d’acollida, de respecte, sobre les idees de la Il·lustració i la llibertat dels homes i de les dones. Quan parlem d’Europa, en realitat parlem de tots i cadascun de nosaltres. Benvinguts, refugiats, amb els nostres mateixos drets i deures.

Un escenari polític en moviment

Qui confongui la independència amb la pedra filosofal la perseguirà amargament. L’escenari polític a Catalunya demana una complexa alquímia de perseverança, tolerància i generositat per ampliar majories i lucidesa.

Un any després de la sortida d’Artur Mas de l’escenari polític, el president Puigdemont reitera amb contundència les condicions que va posar per accedir a l’encàrrec. D’una banda, no entrar en les guerres de partit, i de l’altra, portar el país al referèndum i plegar. Si en algun moment Puigdemont podia repensar-se la posició, les batalletes internes dins del seu partit per sobresortir i el tacticisme dels socis d’ERC i la CUP l’allunyen de l’exercici del poder. Si el PDECat acaba perdent amb Puigdemont el seu principal actiu, com ara sembla, sumarà l’entrebanc a la pèrdua de perfil ideològic amb què els conservadors estan pagant el lideratge per la independència.

Artur Mas deixa oberta la porta a tornar i sembla un príncep melangiós repetint-se que no va marxar sinó que el van fer fora. Mas, que va tenir el coratge de fer el 9-N contra molts pronòstics, no va fer una lectura lúcida del 27-S. Quan va servir el seu cap a la CUP, no tan sols va oferir el seu martirologi, sinó també el del govern que havia presidit i el del votant conservador que li havia fet confiança. El PDECat comença ara a fer travesses successòries en què surten els noms de Munté, Conesa, Vila i Pascal mentre esperen el judici a Mas, Rigau i Homs per haver tingut la valentia d’organitzar la consulta del 9-N.

Mentrestant, ERC està immersa en un mannequin challenge. Un partit disciplinat amb un discurs sobre la transversalitat amb què els d’Esquerra volen representar i capitalitzar el vot de JxSí. L’estratègia és convertir-se en un partit que aculli “des dels comunistes fins als socialcristians i els liberals progressistes”, com diu un dels seus líders. De fet, l’aproximació evident dels Demòcrates d’Antoni Castellà és un poderós comodí en la partida per convertir-se en l’hereu i representant de l’independentisme si JxSí no es reedita. Quan Oriol Junqueras parla de “la gent d’ordre” i els “true liberal ” referint-se a ERC, està aplanant-se el camí a la presidència davant la difuminació de la dreta.

Prestigi dels mecenes

Si la duresa de la crisi econòmica s’ha superat sense més estralls dels molts que s’han produït és gràcies a la potència de la societat civil a Catalunya. Gràcies al tercer sector i també gràcies als ciutadans que treballen i contribueixen a una societat millor. La voluntat de ser i la contribució personal han estat històricament un gran actiu d’aquesta societat, que ha compensat l’absència d’un estat. Sortint de la crisi, hauríem d’aprofitar l’ocasió per no cometre els mateixos errors i també per ordenar i prestigiar el paper d’aquells que contribueixen i han contribuït a la protecció cultural, al desenvolupament mèdic i científic, a l’enriquiment de la societat amb els seus recursos. Què fan i qui són els mecenes a Catalunya? Encara n’hi ha? Hi responem al dossier d’avui. Bona lectura!

stats