A punt(s) d’estiu

Entre crides a la unitat, suposades jugades mestres i aparença de control institucional a la Generalitat, el mar de fons mostra com es van gestant noves aliances i nous lideratges en un nou cicle polític del món sobiranista en recomposició interna. Les plaques tectòniques es van movent a l’espera de la sentència, i els espais polítics es preparen per quan es convoquin eleccions, ja siguin avançades o no. Amb crides públiques a la resistència, les estratègies dels partits independentistes es mantenen unides en el Govern mentre es posen en crisi al Parlament i la resta de les institucions dels diversos nivells de l’administració. Els acords postelectorals en ajuntaments, consells i diputacions han deixat en evidència que el que s’interpreta com a traïcions quan ho fan els altres, són estratègies per consolidar posicions polítiques quan són els protagonistes els que les jutgen.

JxCat ha protagonitzat el sonat cop d’efecte de pactar amb el PSC a la Diputació de Barcelona en una jugada que li proporciona rèdits evidents a curt termini i debilitarà a mitjà termini la seva estratègia de les crides a la unitat i contra l’anomenat bloc del 155. Miquel Iceta, implacable en la defensa del propi interès polític, ha actuat d’alcavota amb Manuel Valls per evitar l’acord que hauria entronitzat Ernest Maragall a l’alcaldia de Barcelona, ha tancat pactes amb la CUP a Sant Cugat per fer fora JxCat i alhora ha pactat amb JxCat una posició que li garanteix la presidència i l’accés als pressupostos de la tercera institució del país i regar les alcaldies de l’àrea metropolitana de Barcelona. Al PDECat diuen que David Bonvehí ha respost a ERC les “traïcions” de Figueres i Sant Cugat, però l’acord és només una mostra dels moviments de fons i les noves aliances més enllà de l’eix sobiranista i de la competició crònica i reveladora entre els dos partits.

Mas i la resistència

El discurs d’Artur Mas sona a resistència. A resistència “activa”, diu l’expresident, que “no només pretén sobreviure sinó avançar”. Fa temps que el seu espai polític té una part de l’electorat orfe i fracassa en la convergència de les diverses tendències que el formen. Mas afirma en una entrevista a l’ARA que l’espai es pot reconstruir sota el paraigua de JxCat liderat des de Waterloo i amb nous lideratges a Catalunya. La realitat és més complexa. El mateix dia, un vell i hàbil coneixedor de l’espai assegura que la reconstrucció només arribarà després d’una matança política perquè les estratègies són irreconciliables. Mas s’ho mira de prop esperant el moment. Si bé ningú no vol parlar d’escissió, hi ha qui la prepara i està disposat a anar a les urnes, “on moren els polítics, i no deixar-se matar als despatxos”. Per al sobiranisme, i no només per a l’espai postconvergent, serà determinant l’estratègia que es pacti per fer front a la sentència als presos polítics i si s’estableixen noves fites per a un nou referèndum o unes eleccions com es comença a sospesar. Sigui quina sigui la proposta, si hi ha una nova data, el que caldrà explicar al conjunt del país és la gestió de l’endemà.

‘F*cking money man’

Rosalía canta en català i alguns s’entretenen criticant el cumpleanys. Rosalía és la mostra que la llengua està viva i serveix per a tot, que el país és molt més obert, plural, bilingüe i acollidor del que els essencialismes diuen. Rosalía és una dona poderosa i ha posat el seu altaveu al servei de la seva llengua.

L’home que creix

Setmana de notícies escabroses d’abusos sexuals i violacions de noies a mans de bèsties. És urgent que els homes disposats a renunciar al rol de la masculinitat tòxica facin un pas endavant clar, determinat, sense complexos, que siguin els primers a desfer-se dels tòpics. Necessitem nens educats en la sensibilitat i el respecte, homes que rebutgin l’abús, i relacions que no es basin en la superioritat o la dependència, sinó en el respecte. Relacions humanes no basades en el poder si és possible, ni en la dominació o el sotmetiment. Repugnants manades, dones maltractades que ens miren a tots.

Un president que creix

Determinada masculinitat depèn dels seus centímetres i això és el que li ha donat Paris Match a Nicolas Sarkozy. L’expresident de la República Francesa presenta un llibre de memòries i la revista del cor obre portada amb una foto on és més alt que la seva parella, Carla Bruni. Primer van ser les sabates planes d’ella per dissimular els nou centímetres més i els talons interns de les sabates d’ell. Ara la revista ja aconsegueix fer-lo créixer apujant-lo un graó. Anècdota? Potser sí, però amb un alt contingut informatiu sobre el poder, la masculinitat, el paper de les dones en l’esfera pública i la capacitat humana de fer el ridícul.