La revolta contra les elits
Encara estupefactes, els europeistes saben que la decisió dels britànics de marxar de la Unió Europea canviarà moltes coses. La decisió britànica tindrà conseqüències econòmiques i polítiques internes al Regne Unit. Però també impactarà sobre el clima de confiança i la recuperació als països socis i sobre el prestigi i la influència internacionals de la Unió Europea.
La decisió de vot dels britànics mostra alguns símptomes que la resta d’europeus hem d’escoltar atentament. D’entrada, recorda que votar és el millor mètode per decidir col·lectivament, que la qualitat dels líders importa i que els miracles no existeixen.
Ressentiment i rebuig a les elits europees
Ni la crisi ni la globalització sortiran políticament gratis a les classes dirigents. La debacle econòmica de molts, l’empobriment de la classe mitjana i la pauperització de molts llocs de treball han creat un ressentiment que no es pot ignorar. La globalització i una recuperació dèbil a Europa, incapaç de retornar el nivell de benestar i la confiança en el futur, és un caldo de cultiu exuberant per als populistes. Europa en té experiències terrorífiques, però ja sabem que aprendre les lliçons de la història no és fàcil quan la memòria es debilita.
La propaganda contra Brussel·les ha quallat des de l’“I want my money back” (Vull que em torneu els diners) de Margaret Thatcher dels 80, una euroescèptica ara convertida en una respectable i pragmàtica conservadora al costat de la batalla d’oportunistes que viuen els tories. La idea que la UE és cara i plena de buròcrates ganduls és una simplificació lamentable, però eficaç. És certa la dificultat de la transposició de la normativa, la tendència a l’intervencionisme, la falta de control directe sobre un poder llunyà i supraestatal, el dèficit democràtic que encara existeix.
De fet, tots els països europeus tenen un greuge contra la UE. França considera que està dominada pels ultraliberals, la Gran Bretanya que és burocràtica i omple el país d’immigrants. Grècia i Espanya detesten la troica que ha imposat l’austeritat a canvi de proporcionar liquiditat. Alemanya creu que subvenciona el sud. Alguns països de l’Est no comparteixen els estàndards avançats dels valors de llibertat d’opinió, de costums, de religió. Tots tenim motius contra Europa, però el que s’ha imposat és la nàusea de la indignació. El vot al Regne Unit té un perfil visible. En zones de desindustrialització s’ha votat més a favor del Brexit. També els més vells i els votants amb nivells més baixos de formació han optat per sortir.
Valentia davant la immigració
Els populistes britànics han convertit els immigrants en una amenaça, malgrat que la major part de la seva població estrangera no és comunitària. Una amenaça que perceben les rendes baixes, no les elits. Que perceben els que competeixen per les ajudes socials, l’accés a una salut pública de qualitat o llocs de treball poc qualificats. Una immigració que prové bàsicament de l’Est i que el Brexit hauria d’aturar, segons les promeses electorals. L’oportunisme polític i també mediàtic no és aliè a la percepció dels votants. La tensió ven i la por al diferent, mobilitza. És més fàcil assenyalar la immigració que impulsar un canvi estructural del mercat de treball,millorar l’educació i la sanitat i buscar líders valents.
Quina és l’alternativa?
La campanya europeista ha tingut en el projecte de la UE el millor i el pitjor aliat. Quin projecte proposa? ¿L’austeritat i la discussió permanent? I més enllà? I en positiu? ¿Continuar obrint mercats, que creen riquesa però també destrueixen llocs de treball? ¿Defensar el que penosament s’ha aconseguit fins ara i avançar en nuclis reduïts de geometries variables? Tot poc sexi i a llarg termini.
Els espanyols i el referèndum
Escoltant els polítics espanyols aquests dies només faltava que en algun moment se’ls escapés parlar de “la pérfida Albión” per haver permès un referèndum. A Espanya s’ha discutit més el mètode de consulta democràtica que el resultat.
De la nàusea a la pesta
Europa té perill de debilitar-se si hi ha contagi als països on el moviment populista és més fort. En el seu llibre La nàusea, Sartre explica com la llibertat és també una responsabilitat i un compromís. Encara som a temps que la nàusea de molts no es converteixi en una pesta europea en què calgui defensar les llibertats de la millor Europa i tornar a descobrir, amb Camus, que en l’home hi ha més coses d’admiració que de menyspreu.
